A vore com juga el Washington eixe…

Que els alcoians només mirem per nosaltres és una veritat a mitges. Cert que podem monopolitzar una conversa i parlar ad infinitum del boato dels bequeteros amb vint alacantins (dels de la capital) escoltant sense entendre res, però poc a poc anem evolucionant i obrint-nos al món.

GUILLERMO J. PÉREZ | Actualitzat: 24/01/2012 |  1 comentari

Wellington Silva. /RCM

L'Autovia i els viatges institucionals a Nova York i Tokio han demostrat que ja estem cansats de romandre a les muntanyes, aïllats del progrés i de la civilització. No obstant això, el vertader motor de la nostra obertura als vents de l'exterior està sent, com no podia ser d'altra forma, l'Alcoyano. Ara més que mai, podem dir això que hem sentit als nostres pares, mares, avis o avies: què internacionals que som!

El debut de Wellington da Silva el passat divendres és el més paregut a Bienvenido Mr. Marshall que hem tingut mai, però a diferència de la pel·lícula de Berlanga, ací vam tindre final feliç i la il·lusió no va passar de llarg. Fins i tot els meus veïns de darrere, que sempre estan murmurant i criticant-ho tot, es van rendir a la evidència: el que va fer eixe brasiler menudet és, possiblement, la demostració més espectacular de recursos tècnics que molts hem presenciat al Collao. Exagerat? Potser, no ho negue. Ara bé, el millor -i el pitjor- de les primeres impressions és que només hi ha una, i Wellington aconseguí, en poc menys de mitja hora, deixar-nos bocabadats a tots, i que els veïns de darrere s'aprengueren el seu nom correctament.

Tot i la fascinació amb la que vaig eixir del camp, de seguida es van encendre les alarmes del mecanisme de defensa que tinc instal·lat per a experiències com aquesta. Tres dubtes van assaltar el meu cap, mentre baixava pel carrer Oliver. El primer estava relacionat amb la regularitat de Wellington: I si és un jugador intermitent, dels que desapareixen més que apareixen? El segon feia que em preguntés la raó per la qual no havia jugat amb el Llevant, el seu primer club de destí. Finalment, no vaig poder evitar caure en estereotips i prejudicis fàcils, atesa la seua nacionalitat brasilera, que en molts casos es sinònim de festa (i més festa) i falta de compromís.

En realitat, és injust dubtar de Wellington per ser brasiler i perquè es semble a Robinho, o això diuen. De la mateixa manera que tampoc és just posar pels núvols un jugador que encara està formant-se com a professional. La conseqüència de tot açò seria trobar el bell mig, la justa mesura que ens permetera gaudir del seu joc sense caure en exageracions o comparacions que només poden fer-li mal a ell.

Ara per ara, és difícil saber si Wellington és convertirà en eixe jugador que necessitem per marcar les diferències, o si acabarà triomfant a l'Arsenal, el seu somni. Per fortuna, com deia abans, la primera impressió sempre quedarà i, de moment, la seua etapa a Alcoi ha començat de la millor de les maneres.

GUILLERMO J. PÉREZ