Francesc Gisbert entrevista...
Joan Borja presenta 'Café del temps' a Cocentaina
22/07/2013 - 11:51
1 opinions 1 opinions   imprimir  enviar a un amic   disminuir la grandària de la lletra augmentar la grandària de la lletra  

Joan Borja i Sanz és un jove professor de la Universitat d'Alacant i tot un exemple d'activisme cultural i de compromís per la llengua, la cultura i la identitat. Fa poc va visitar Alcoi, per presentar la nova col·lecció de narrativa infantil "Aladroc", de la qual és director, publicada per l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

Ara torna a ser notícia per l'aparició de dos llibres d'assaig: Joan Fuster i els discursos de la ciència (Publicacions de la Universitat de València) i Café del temps (Bromera), Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Aquesta última obra, serà presentada dijous 25 de juliol, a les 20'30 hores, a la 2a planta de la nova biblioteca de Cocentaina (Pla de la Font).

FRANCESC GISBERT. Els teus llibres i les teues investigacions acostumen a agrupar-se dins de dos eixos d'interés. D'una banda, la difusió de la cultura popular, de la qual és un exponent magnífic 'Llegendes del sud' (Edicions del Bullent), una recopilació de llegendes, mites i tradicions de les terres del Migjorn valencià. I per una altra banda, t'interessa l'assaig, la literatura d'idees. Per què aquesta dualitat, voler investigar la cultura popular i, alhora, escriure estudis sobre Joan Fuster?

JOAN BORJA. Uf! No ho sé... L'obra de Joan Fuster és -per coherència, per erudició, pel context històric en què es va produir; per la provocació de pensaments i per pura intel·ligència- una de les meues passions confessades. I la literatura popular (en particular, la complexitat i la fertilitat de l'imaginari compartit dels valencians) em resulta també una font inesgotable de seduccions. Però... Xe! Tampoc no és una «dualitat». Hi ha, a part de Fuster i de l'etnopoètica, «milanta» coses més que m'interessen! Trobe que en la investigació, com en la vida, les passions poden ser múltiples i perfectament compatibles.

FG. Recentment, has publicat Joan Fuster i els discursos de la ciència, on defenses el paper divulgatiu de Fuster a l'hora de democratitzar el coneixement i l'actualitat científica. Quan llegim Café del temps, una obra d'assaig més personal i pròxima al dia a dia, tu també pretens "democratitzar" un gènere que de vegades s'acusa d'elitista, per a minories, i fer-lo interessant a més gent?

JB. Els discursos de la ciència és un llibre pelut i especialitzat, una monografia essencialment universitària: droga dura, vaja! Café del temps, en canvi, és -com tu ben dius- un assaig personal, concebut per al públic general; una espècie de diari lliure, sense àncora del temps, escrit en una cafeteria a la vora de la mar; un llibre que tracta sobre tot i sobre res: sobre la vida, exactament... La sensació, ara que han eixit els dos llibres junts, és la d'un striptease total: el del professor universitari que dissecciona textos, però que per fi s'ha decidit a despullar-se i a jugar en primera persona el joc de seduccions que és la creació literària.

Quant a això d'«elitista» i «de minories»... Tens raó. L'assaig no arriba a la indigència de la poesia, però és cert que se'n llig molt menys que de novel·la, per exemple. No obstant això, té els seus lectors. I una sòlida tradició a casa nostra. Jo, naturalment, sóc de l'opinió que s'ha de menjar de tot... Sense complexos, simplement compartisc dèries, quimeres, il·lusions, records i esperances amb qui vulga fer-se un café -del temps- amb mi.

FG. Café del temps és una successió de reflexions i comentaris, a la manera d'un dietari. Tractes temes de tota classe, personals, socials, econòmics... entre ells, crida l'atenció les referències als records, a la identitat de ser membre d'un poble, d'una determinada manera d'entendre la vida.

JB. Sí, sí, sí... La idea era que la successió d'anotacions funcionara com les tessel·les d'un mosaic que, juntes, conformen una escena. L'ambició és suggerir, amb el conjunt dels fragments, una radiografia del temps absolutament fascinant que estem vivint. Mira... Jo trobe que l'ànima és feta de paraules: la de les persones i la de les col·lectivitats humanes. Sense voler -o volent potser una miqueta...- és segur que les paraules d'un llibre com Café del temps han quedat inevitablement empeltades per la meua animeta personal, i també per la del meu poble: l'immediat (Altea, que ja saps que dic que és «el millor poble del món»), i el poble valencià en general. Es podria dir que hi ha com una «ànima de mediterraneïtat» que plana per tot el llibre... I que apunta a la diana de la identitat, el sentiment de pertinença a un poble, la manera d'entendre la vida, etc.

FG. L'estil del teu llibre és molt accessible, es llig ràpidament, en un no res. Cosa que s'agraeix, en un assaig. Alhora, t'agrada inserir colps d'efecte (descripcions poètiques, escenes intrigants, comentaris irònics...) que enganxen el lector i l'animen a continuar llegint. Quines característiques penses que ha de tindre un bon llibre per seduir els lectors? Com animaries algú a llegir Café del temps, per exemple, aquest estiu?

JB. Xe! Moltes gràcies... Caram! Ja ho fas tu, molt millor que jo, això d'animar a la lectura!

Quant a les característiques que ha de tindre un bon llibre... Vegem! Per al misteri de la seducció, en la literatura com en l'amor -ai!-, no hi ha receptes tancades, ni infal·libles. Afortunadament! Altrament les grans multinacionals fabricarien best sellers a dotzenes, i tots els qui en quedàvem fora passaríem la mà per la paret! Mai no se sap, a priori, si un llibre acabarà seduint molts o pocs lectors. A mi, particularment, tampoc no m'importa en excés això... Saps? Parlem de sentits, d'idees, d'emocions. Hi ha lectors que han plorat amb un passatge concret del llibre. I també que han rigut de bona gana. Què més li'n puc demanar, a la prometença de comunicació que és un llibre? No ho sé...

Animar algú a llegir Café del temps? Uf! L'exercici em recorda l'inici del llibre Com una novel·la, de Daniel Pennac: «El verb llegir no suporta l'imperatiu. Aversió que comparteix amb altres verbs: el verb amar, el verb somiar...». Li demanes a algú «estima'm!» o «somia!». I fas el ridícul. Però encara el fas més si li dius «llegeix-me»!En fi... Apunta, si vols, la frase hipertròfica d'una ressenya sensacional que en va fer Joan Garí: «No entenc -de debò- com hi ha gent que només llegeix novel·les existint textos com aquest». O que l'autor és un enamorat de la vida i de tots els colors del mar, i que qui llija el llibre se'n podria contagiar. O... No, no, no! Millor això de la morbositat del professor universitari fent un striptease integral. Vendrà més, no trobes?

 

Text de Francesc Gisbert

  imprimir   mostrar en pdf mostrar en pdf   enviar a un amic enviar a un amic   9 vots  
favorits  facebook  twitter  del.icio.us  digg it!  meneame
Opinions (1)envia la teva opinió envia la teva opinió
1 | La Gueina 22/07/2013 12:15
Felicitats a AM per aquest tipus d'entrevistes fetes per gent coneixedora. Qui millor per parlar de literatura que un gran autor com Gisbert
CULTURA
ARAMULTIMÈDIA, dilluns 22 de juliol de 2013
Francesc Gisbert entrevista...
Joan Borja presenta 'Café del temps' a Cocentaina
Equip AM - 22/07/2013
Joan Borja presenta 'Café del temps' a Cocentaina aquest dijous./ AM
Joan Borja i Sanz és un jove professor de la Universitat d'Alacant i tot un exemple d'activisme cultural i de compromís per la llengua, la cultura i la identitat. Fa poc va visitar Alcoi, per presentar la nova col·lecció de narrativa infantil "Aladroc", de la qual és director, publicada per l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Ara torna a ser notícia per l'aparició de dos llibres d'assaig: Joan Fuster i els discursos de la ciència (Publicacions de la Universitat de València) i Café del temps (Bromera), Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Aquesta última obra, serà presentada dijous 25 de juliol, a les 20'30 hores, a la 2a planta de la nova biblioteca de Cocentaina (Pla de la Font). FRANCESC GISBERT. Els teus llibres i les teues investigacions acostumen a agrupar-se dins de dos eixos d'interés. D'una banda, la difusió de la cultura popular, de la qual és un exponent magnífic 'Llegendes del sud' (Edicions del Bullent), una recopilació de llegendes, mites i tradicions de les terres del Migjorn valencià. I per una altra banda, t'interessa l'assaig, la literatura d'idees. Per què aquesta dualitat, voler investigar la cultura popular i, alhora, escriure estudis sobre Joan Fuster? JOAN BORJA. Uf! No ho sé... L'obra de Joan Fuster és -per coherència, per erudició, pel context històric en què es va produir; per la provocació de pensaments i per pura intel·ligència- una de les meues passions confessades. I la literatura popular (en particular, la complexitat i la fertilitat de l'imaginari compartit dels valencians) em resulta també una font inesgotable de seduccions. Però... Xe! Tampoc no és una «dualitat». Hi ha, a part de Fuster i de l'etnopoètica, «milanta» coses més que m'interessen! Trobe que en la investigació, com en la vida, les passions poden ser múltiples i perfectament compatibles. FG. Recentment, has publicat Joan Fuster i els discursos de la ciència, on defenses el paper divulgatiu de Fuster a l'hora de democratitzar el coneixement i l'actualitat científica. Quan llegim Café del temps, una obra d'assaig més personal i pròxima al dia a dia, tu també pretens "democratitzar" un gènere que de vegades s'acusa d'elitista, per a minories, i fer-lo interessant a més gent? JB. Els discursos de la ciència és un llibre pelut i especialitzat, una monografia essencialment universitària: droga dura, vaja! Café del temps, en canvi, és -com tu ben dius- un assaig personal, concebut per al públic general; una espècie de diari lliure, sense àncora del temps, escrit en una cafeteria a la vora de la mar; un llibre que tracta sobre tot i sobre res: sobre la vida, exactament... La sensació, ara que han eixit els dos llibres junts, és la d'un striptease total: el del professor universitari que dissecciona textos, però que per fi s'ha decidit a despullar-se i a jugar en primera persona el joc de seduccions que és la creació literària. Quant a això d'«elitista» i «de minories»... Tens raó. L'assaig no arriba a la indigència de la poesia, però és cert que se'n llig molt menys que de novel·la, per exemple. No obstant això, té els seus lectors. I una sòlida tradició a casa nostra. Jo, naturalment, sóc de l'opinió que s'ha de menjar de tot... Sense complexos, simplement compartisc dèries, quimeres, il·lusions, records i esperances amb qui vulga fer-se un café -del temps- amb mi. FG. Café del temps és una successió de reflexions i comentaris, a la manera d'un dietari. Tractes temes de tota classe, personals, socials, econòmics... entre ells, crida l'atenció les referències als records, a la identitat de ser membre d'un poble, d'una determinada manera d'entendre la vida. JB. Sí, sí, sí... La idea era que la successió d'anotacions funcionara com les tessel·les d'un mosaic que, juntes, conformen una escena. L'ambició és suggerir, amb el conjunt dels fragments, una radiografia del temps absolutament fascinant que estem vivint. Mira... Jo trobe que l'ànima és feta de paraules: la de les persones i la de les col·lectivitats humanes. Sense voler -o volent potser una miqueta...- és segur que les paraules d'un llibre com Café del temps han quedat inevitablement empeltades per la meua animeta personal, i també per la del meu poble: l'immediat (Altea, que ja saps que dic que és «el millor poble del món»), i el poble valencià en general. Es podria dir que hi ha com una «ànima de mediterraneïtat» que plana per tot el llibre... I que apunta a la diana de la identitat, el sentiment de pertinença a un poble, la manera d'entendre la vida, etc. FG. L'estil del teu llibre és molt accessible, es llig ràpidament, en un no res. Cosa que s'agraeix, en un assaig. Alhora, t'agrada inserir colps d'efecte (descripcions poètiques, escenes intrigants, comentaris irònics...) que enganxen el lector i l'animen a continuar llegint. Quines característiques penses que ha de tindre un bon llibre per seduir els lectors? Com animaries algú a llegir Café del temps, per exemple, aquest estiu? JB. Xe! Moltes gràcies... Caram! Ja ho fas tu, molt millor que jo, això d'animar a la lectura! Quant a les característiques que ha de tindre un bon llibre... Vegem! Per al misteri de la seducció, en la literatura com en l'amor -ai!-, no hi ha receptes tancades, ni infal·libles. Afortunadament! Altrament les grans multinacionals fabricarien best sellers a dotzenes, i tots els qui en quedàvem fora passaríem la mà per la paret! Mai no se sap, a priori, si un llibre acabarà seduint molts o pocs lectors. A mi, particularment, tampoc no m'importa en excés això... Saps? Parlem de sentits, d'idees, d'emocions. Hi ha lectors que han plorat amb un passatge concret del llibre. I també que han rigut de bona gana. Què més li'n puc demanar, a la prometença de comunicació que és un llibre? No ho sé... Animar algú a llegir Café del temps? Uf! L'exercici em recorda l'inici del llibre Com una novel·la, de Daniel Pennac: «El verb llegir no suporta l'imperatiu. Aversió que comparteix amb altres verbs: el verb amar, el verb somiar...». Li demanes a algú «estima'm!» o «somia!». I fas el ridícul. Però encara el fas més si li dius «llegeix-me»!En fi... Apunta, si vols, la frase hipertròfica d'una ressenya sensacional que en va fer Joan Garí: «No entenc -de debò- com hi ha gent que només llegeix novel·les existint textos com aquest». O que l'autor és un enamorat de la vida i de tots els colors del mar, i que qui llija el llibre se'n podria contagiar. O... No, no, no! Millor això de la morbositat del professor universitari fent un striptease integral. Vendrà més, no trobes?   Text de Francesc Gisbert
@ARAMULTIMÈDIA - Telèfon: 667671113
Correu electrònic: info@aramultimedia.com