Relat premiat en el concurs de redacció en valencià Sambori 2016, escrit per Adrian Colino, alumne de 4t d'ESO de l'IES Andreu Sempere d'Alcoi
El lleó dorment
0 opinions 0 opinions   imprimir  enviar a un amic   disminuir la grandària de la lletra augmentar la grandària de la lletra  

Tot acabava de succeir molt ràpidament, i jo havia quedat atrapat. Les meues cames es trobaven entre les bigues i les parets del que havia quedat de ma casa. 

Després d'aquell fort terrabastall, vam acabar de fer les nostres feines i vam eixir al carrer. A casa quedà la mare, que estava fent el dinar. El pare, com tots els dimecres, anava de bon matí a ca Santiago, Déu sap per a què.

El lleó dorment acabava de despertar, després de tants mesos tirant fum. Les autoritats havien deixat caure que, amenaçant, el volcà sobre el qual es trobava la casa podria entrar en erupció prompte.

José, el major, telefonà de seguida al pare per preguntar-li si en sabia alguna cosa més, perquè nosaltres estàvem aïllats, prou allunyats d'Armero. El meu germà, en deixar el telèfon, ens fa un gest de falsa tranquil·litat: les autoritats locals han assegurat que no cal amoïnar-s'hi.

Però, una ràpida riuada bullent, de neu que la lava havia desfet, passà molt a prop de casa. José entrà ràpidament a casa per a refugiar-se, però jo vaig romandre a la porta en estat de xoc. Ara ho trobe tot molt nebulós, però quan em vaig adonar que, amb tanta pressa, no teníem cap notícia de Rosa, la petita, vaig tornar en mi mateix.

La nostra casa es trobava una mica més amunt de la vall d'Armero. Quan el poble s'omplí de neu fosa, la petita foia a la qual vivíem també es va estancar i, amb la virulència de l'aigua, es degué tombar tota l'estructura. I ací em trobava jo: tot sol, al bell mig d'una escena dantesca, atrapat i sense poder eixir, enfonsat a l'altura del pit per l'aigua calenta que emanava el volcà, amb les meues cames enganxades segurament sobre els cadàvers dels meus familiars, amb mig cos atrapat però amb vida.

Primerament, vaig passar una estona mirant, atemorit, al meu voltant. No podia creure el que acabava de succeir. Sense adonar-me'n, havia perdut ma casa, havia perdut ma mare, els meus germans, havia perdut la meua vida. I no semblava que poguera fer molt més que plorar desconsoladament. Aleshores vaig tornar a perdre la consciència.

M'havia caigut la grossa paret del rebost damunt, on es trobaven els calaixos encastats que va encarregar el pare a ca Isaías, qui ens els instal·là no fa massa, molt amablement, per a poder mantenir els medicaments fora de l'abast de la petita Rosa, perquè sembla que amb mi, de petitó, els pares ja van tindre algunes experiències.

Unes dues o tres hores després del succés, estava pensant entre llàgrimes i desconsol en què passaria si tot fóra com sempre: la mare hauria acabat el dinar ja, que com hui tocava lechona (el meu menjar favorit), va començar prompte a cuinar, perquè és un treball molt laboriós. Roseta segurament romandria al llit: hui no ha anat a classe perquè es trobava malament. I José, ara estaria pensant a baixar a Armero, per veure Sebastián, amb qui entrenava a futbol per allistar-se a la Selecció Nacional. Però ara les preocupacions semblaven ser unes altres.

De sobte, a una dotzena de metres d'on jo em trobava, el que semblava altra enruna va moure's. Perplex, vaig pensar que començava a tindre episodis de lucidesa. Però no era així. La petita Rosa havia quedat enfonsada fins a la barbeta i devia fer unes hores que estava inconscient. En alçar el cap, vaig cridar el seu nom repetidament, desesperat.

Ella va tardar a reaccionar. La tenia d'esquena a mi, pel que no em podria veure, però la presència del seu petit cabet, i els seus brillants cabells negres, ara coberts pel fang, em reconfortà. No podrà ella dir el mateix. Rosa havia quedat encarada a la catàstrofe, al devastat Armero, a la riuada que continuava baixant, i no em veia a mi: només intuïa la meua presència perquè jo estava parlant-li.

Aleshores, començà a plorar desconsoladament, i em confessà, amb dificultat per a parlar i respirar perquè l'aigua li arribava fins al nas i havia de recular el cap, que estava atrapada fins al pit. Em digué que s'havia quedat a la cuina, amb la mare. De sobte es tranquil•litzà ràpidament, i em contà que si menejava una mica els turmells dels seus minúsculs peus, notava el tacte dels seus suaus cabells. El que m'estava dient m'acovardí: la xiqueta es trobava sobre el cadàver de la seua pròpia mare, de la meua pròpia mare. Però la situació era tan dolenta, i la vaig veure tan reconfortada, que no vaig badar boca perquè no s'adonés de la realitat des d'una perspectiva més crua.

De matinada, després d'una llarga estona parlant, comptant les estreles, repassant coses d'escola o cantant temes religiosos per tal de no dormir i fer-la pensar en altres coses, encara que jo seguia molt impactat i esperava que la nostra agonia no es fera massa duradora, la germaneta s'adonà que, si es donava suport amb els avantbraços sobre unes bigues que li arribaven a l'altura del costellam (i que de segur l'haurien matat d'haver caigut una mica més a prop), el seu cosset cedia entre els enderrocs i el seu cap quedava una mica més lluny de la línia d'aigua i llim, a l'altura de la barbeta.
En teoria aquest descobriment l'ajudaria, perquè havia quedat molt més submergida que jo, i el nivell de l'aigua creixia de nou, però molt gradualment, i així tindríem esperances de què l'ajuda arribés i ens salvara a tots dos. Però, una mica abans de l'eixida del sol, la seua agonia donava a la fi.

L'aigua, de sobte, pujà mig pam, i la Roseta havia passat un parell d'hores ja suportada pels seus cansats i febles colzes sobre aquelles dues bigues de fusta que estaven començant a esquerdar-se. Destrossada, de nou molt trista, quasi plorant, i després d'haver relaxat els seus colzes submergint-se i contenint la respiració, em digué:

- Estic massa cansada, i acabe de sentir unes veus que em deien que ja vénen a per mi, m'esperen a un lloc llunyà, per a tu queda un destí millor.

I, mentre el llim es cobrava una innocent vida més, el sol s'alçava donant pas a un dia tot sol.

Ara, les ganes de viure no només havien minvat, sinó que havien desaparegut. Ara què seria de mi? Els meus germans estaven morts, però si no fóra així, segurament també tindríem poques possibilitats de reeixir, cosa que no havia pensat quan estava Rosa amb mi. Per un costat, perquè Déu sap si algú passarà per ací i advertirà la meua presència, per altre costat perquè potser, amb tota l'ajuda disponible, potser no ens podrien haver tret.

I, si ens hagueren tret, què hauria sigut de nosaltres? Una vegada fora, tots dos, haguérem pogut provar a fer coses, però ara, si em rescaten només a mi, no puc fer molt. Val la pena esperar un rescat que segurament no vindrà, per passar dies buscant al pare, que segurament haja mort, encara ni tan sols sabent ben bé on es troba?

El desolador panorama em va fervrecordar les últimes paraules de la meua petita germana: "M'esperen a un lloc llunyà; per a tu queda un destí millor". Encara que la meua família viu al cor de la fe cristiana, jo mai he trobat asil a cap religió, però aquesta por a la mort em fa replantejar la meua existència durant una bona estona, per què, amb quinze anys, la meua vida anava a ser desaprofitada, així com ja ho eren les de la família i, segurament, les de molta gent del poble. Quina explicació tenen aquests fenòmens per als catòlics? En el meu cas, qui explica que, a una casa, tres cristians hagen mort i, casualment, l'únic que no en creu, s'haja salvat?

Va passar prou temps fins que vaig tornar a mi mateix, vora al migdia. Havia d'acabar amb aquest patiment. Acabe de recordar que moltes vegades he passat pel rebost i m'he fet petits talls en fregar la pell amb el cantó del moble, així que vaig decidir passar repetidament els canells per aquella superfície plena d'estaques, per dessagnar-me sense patir. Malgrat això, l'aigua l'havia fet malbé i només vaig aconseguir obrir un calaix on es trobaven les medecines. Canvi de plans.

En trobar l'arsènic que el pare empra com a verí per matar rates, vaig ingerir ràpidament la poca quantitat que quedava, tot seguit d'un bon glop d'aigua amb fang amb la que estava quasi ofegant-me, quan em vaig adonar que no només s'havia refredat a la nit, sinó que ara estava quasi gelada. L'hora de la meua fi semblava apropar-se, i poc va tardar a envair-me un sentiment de falsa felicitat, al bell mig de tota aquesta desgràcia, que em va deixar prou relaxat, després d'aquelles més de 24 hores de penúries. Vaig aconseguir adormir-me, més comòdament que les altres vegades, sobre les restes de casa.

A mitja vesprada, en despertar, estava envoltat per quatre o cinc persones, i un cotxe de bombers. Entre aquestes persones es trobava mon pare, qui no deixava de repetir-me que tot anava a acabar bé, que em relaxés, mentre jo encara estava mig atordit i confós. Quan vaig espavilar, el vaig mirar a la cara fixament, amb una amarga felicitat, perquè ell s'havia salvat, però jo no.

Després de perdre molta energia suportant amb molta força els tirons dels bombers per treure'm, i d'intentar ajudar-los a moure aquella paret que m'hi havia retés, deixant al descobert el cadàver del meu germà major començant a desfer-se. Però, just abans que em pujaren, els vaig demanar que pararen. Encara que no ho vaig mencionar, ja em devia quedar poc temps de vida així que volia romandre entre els meus, al lloc que m'havia vist créixer. Però ningú em va fer gens de cas, segurament perquè necessitaven ajudar a més gent fora.

De seguida, vingué una ambulància, on van calcular els danys que tenia a les cames i van detectar una greu gangrena que, aparentment, em mataria si no actuaven prompte. Així que van fer una parada a Armero on van pujar moltíssims ferits més. Aleshores ho vaig veure. Els esforços de la gent, que semblava haver vingut de molt lluny, per a salvar als meus paisans, m'havien fet sentir covardia pel fet que jo ja no tenia ganes de viure, mentre tanta gent amb ganes mai més podria fer-ho.

L'ambulància va omplir-se de crits de lamentació segons els col·laboradors la emplenaven de gent que molt probablement també anava a necessitar greus operacions per a guarir gangrenes a algun hospital d'Ibangué, ja que el d'Armero també havia quedat sepultat. Malauradament, mon pare hauria de seguir sol el camí de la vida, perquè a mi m'esperava el final una estona després d'arribar al destí. El meu destí estava un poc abans. La meua lluita, la meua agonia acabava ara.

Nevado del Ruíz va cobrar-se 20.000 vides innocents, dels meus germans, dels meus veïns, gent amb propòsits a la vida, d'on podria haver eixit alguna persona coneguda a Colòmbia, qui sap si al món. Ara, romanen sota una capa de fang, després d'un patiment que per a uns ha sigut ràpid i per a altres massa llarg. Ara ja tinc temps per penedir-me del que vaig fer, en la desesperació, l'endemà d'aquell fatídic dia, en què el lleó dorment va despertar.

 

  imprimir   mostrar en pdf mostrar en pdf   enviar a un amic enviar a un amic   0 vots  
favorits  facebook  twitter  del.icio.us  digg it!  meneame
Opinions (0)envia la teva opinió envia la teva opinió
MIRADES D'ARA
ARAMULTIMÈDIA, dimarts 26 de abril de 2016
Relat premiat en el concurs de redacció en valencià Sambori 2016, escrit per Adrian Colino, alumne de 4t d'ESO de l'IES Andreu Sempere d'Alcoi
El lleó dorment
Lirios Silvestre - 26/04/2016
Adrian Colino, rep el premi Sambori en redacció en valencià/IES A.Sempere
Tot acabava de succeir molt ràpidament, i jo havia quedat atrapat. Les meues cames es trobaven entre les bigues i les parets del que havia quedat de ma casa.  Després d'aquell fort terrabastall, vam acabar de fer les nostres feines i vam eixir al carrer. A casa quedà la mare, que estava fent el dinar. El pare, com tots els dimecres, anava de bon matí a ca Santiago, Déu sap per a què. El lleó dorment acabava de despertar, després de tants mesos tirant fum. Les autoritats havien deixat caure que, amenaçant, el volcà sobre el qual es trobava la casa podria entrar en erupció prompte. José, el major, telefonà de seguida al pare per preguntar-li si en sabia alguna cosa més, perquè nosaltres estàvem aïllats, prou allunyats d'Armero. El meu germà, en deixar el telèfon, ens fa un gest de falsa tranquil·litat: les autoritats locals han assegurat que no cal amoïnar-s'hi. Però, una ràpida riuada bullent, de neu que la lava havia desfet, passà molt a prop de casa. José entrà ràpidament a casa per a refugiar-se, però jo vaig romandre a la porta en estat de xoc. Ara ho trobe tot molt nebulós, però quan em vaig adonar que, amb tanta pressa, no teníem cap notícia de Rosa, la petita, vaig tornar en mi mateix. La nostra casa es trobava una mica més amunt de la vall d'Armero. Quan el poble s'omplí de neu fosa, la petita foia a la qual vivíem també es va estancar i, amb la virulència de l'aigua, es degué tombar tota l'estructura. I ací em trobava jo: tot sol, al bell mig d'una escena dantesca, atrapat i sense poder eixir, enfonsat a l'altura del pit per l'aigua calenta que emanava el volcà, amb les meues cames enganxades segurament sobre els cadàvers dels meus familiars, amb mig cos atrapat però amb vida. Primerament, vaig passar una estona mirant, atemorit, al meu voltant. No podia creure el que acabava de succeir. Sense adonar-me'n, havia perdut ma casa, havia perdut ma mare, els meus germans, havia perdut la meua vida. I no semblava que poguera fer molt més que plorar desconsoladament. Aleshores vaig tornar a perdre la consciència. M'havia caigut la grossa paret del rebost damunt, on es trobaven els calaixos encastats que va encarregar el pare a ca Isaías, qui ens els instal·là no fa massa, molt amablement, per a poder mantenir els medicaments fora de l'abast de la petita Rosa, perquè sembla que amb mi, de petitó, els pares ja van tindre algunes experiències. Unes dues o tres hores després del succés, estava pensant entre llàgrimes i desconsol en què passaria si tot fóra com sempre: la mare hauria acabat el dinar ja, que com hui tocava lechona (el meu menjar favorit), va començar prompte a cuinar, perquè és un treball molt laboriós. Roseta segurament romandria al llit: hui no ha anat a classe perquè es trobava malament. I José, ara estaria pensant a baixar a Armero, per veure Sebastián, amb qui entrenava a futbol per allistar-se a la Selecció Nacional. Però ara les preocupacions semblaven ser unes altres. De sobte, a una dotzena de metres d'on jo em trobava, el que semblava altra enruna va moure's. Perplex, vaig pensar que començava a tindre episodis de lucidesa. Però no era així. La petita Rosa havia quedat enfonsada fins a la barbeta i devia fer unes hores que estava inconscient. En alçar el cap, vaig cridar el seu nom repetidament, desesperat. Ella va tardar a reaccionar. La tenia d'esquena a mi, pel que no em podria veure, però la presència del seu petit cabet, i els seus brillants cabells negres, ara coberts pel fang, em reconfortà. No podrà ella dir el mateix. Rosa havia quedat encarada a la catàstrofe, al devastat Armero, a la riuada que continuava baixant, i no em veia a mi: només intuïa la meua presència perquè jo estava parlant-li. Aleshores, començà a plorar desconsoladament, i em confessà, amb dificultat per a parlar i respirar perquè l'aigua li arribava fins al nas i havia de recular el cap, que estava atrapada fins al pit. Em digué que s'havia quedat a la cuina, amb la mare. De sobte es tranquil•litzà ràpidament, i em contà que si menejava una mica els turmells dels seus minúsculs peus, notava el tacte dels seus suaus cabells. El que m'estava dient m'acovardí: la xiqueta es trobava sobre el cadàver de la seua pròpia mare, de la meua pròpia mare. Però la situació era tan dolenta, i la vaig veure tan reconfortada, que no vaig badar boca perquè no s'adonés de la realitat des d'una perspectiva més crua. De matinada, després d'una llarga estona parlant, comptant les estreles, repassant coses d'escola o cantant temes religiosos per tal de no dormir i fer-la pensar en altres coses, encara que jo seguia molt impactat i esperava que la nostra agonia no es fera massa duradora, la germaneta s'adonà que, si es donava suport amb els avantbraços sobre unes bigues que li arribaven a l'altura del costellam (i que de segur l'haurien matat d'haver caigut una mica més a prop), el seu cosset cedia entre els enderrocs i el seu cap quedava una mica més lluny de la línia d'aigua i llim, a l'altura de la barbeta.
En teoria aquest descobriment l'ajudaria, perquè havia quedat molt més submergida que jo, i el nivell de l'aigua creixia de nou, però molt gradualment, i així tindríem esperances de què l'ajuda arribés i ens salvara a tots dos. Però, una mica abans de l'eixida del sol, la seua agonia donava a la fi. L'aigua, de sobte, pujà mig pam, i la Roseta havia passat un parell d'hores ja suportada pels seus cansats i febles colzes sobre aquelles dues bigues de fusta que estaven començant a esquerdar-se. Destrossada, de nou molt trista, quasi plorant, i després d'haver relaxat els seus colzes submergint-se i contenint la respiració, em digué: - Estic massa cansada, i acabe de sentir unes veus que em deien que ja vénen a per mi, m'esperen a un lloc llunyà, per a tu queda un destí millor. I, mentre el llim es cobrava una innocent vida més, el sol s'alçava donant pas a un dia tot sol. Ara, les ganes de viure no només havien minvat, sinó que havien desaparegut. Ara què seria de mi? Els meus germans estaven morts, però si no fóra així, segurament també tindríem poques possibilitats de reeixir, cosa que no havia pensat quan estava Rosa amb mi. Per un costat, perquè Déu sap si algú passarà per ací i advertirà la meua presència, per altre costat perquè potser, amb tota l'ajuda disponible, potser no ens podrien haver tret. I, si ens hagueren tret, què hauria sigut de nosaltres? Una vegada fora, tots dos, haguérem pogut provar a fer coses, però ara, si em rescaten només a mi, no puc fer molt. Val la pena esperar un rescat que segurament no vindrà, per passar dies buscant al pare, que segurament haja mort, encara ni tan sols sabent ben bé on es troba? El desolador panorama em va fervrecordar les últimes paraules de la meua petita germana: "M'esperen a un lloc llunyà; per a tu queda un destí millor". Encara que la meua família viu al cor de la fe cristiana, jo mai he trobat asil a cap religió, però aquesta por a la mort em fa replantejar la meua existència durant una bona estona, per què, amb quinze anys, la meua vida anava a ser desaprofitada, així com ja ho eren les de la família i, segurament, les de molta gent del poble. Quina explicació tenen aquests fenòmens per als catòlics? En el meu cas, qui explica que, a una casa, tres cristians hagen mort i, casualment, l'únic que no en creu, s'haja salvat? Va passar prou temps fins que vaig tornar a mi mateix, vora al migdia. Havia d'acabar amb aquest patiment. Acabe de recordar que moltes vegades he passat pel rebost i m'he fet petits talls en fregar la pell amb el cantó del moble, així que vaig decidir passar repetidament els canells per aquella superfície plena d'estaques, per dessagnar-me sense patir. Malgrat això, l'aigua l'havia fet malbé i només vaig aconseguir obrir un calaix on es trobaven les medecines. Canvi de plans. En trobar l'arsènic que el pare empra com a verí per matar rates, vaig ingerir ràpidament la poca quantitat que quedava, tot seguit d'un bon glop d'aigua amb fang amb la que estava quasi ofegant-me, quan em vaig adonar que no només s'havia refredat a la nit, sinó que ara estava quasi gelada. L'hora de la meua fi semblava apropar-se, i poc va tardar a envair-me un sentiment de falsa felicitat, al bell mig de tota aquesta desgràcia, que em va deixar prou relaxat, després d'aquelles més de 24 hores de penúries. Vaig aconseguir adormir-me, més comòdament que les altres vegades, sobre les restes de casa. A mitja vesprada, en despertar, estava envoltat per quatre o cinc persones, i un cotxe de bombers. Entre aquestes persones es trobava mon pare, qui no deixava de repetir-me que tot anava a acabar bé, que em relaxés, mentre jo encara estava mig atordit i confós. Quan vaig espavilar, el vaig mirar a la cara fixament, amb una amarga felicitat, perquè ell s'havia salvat, però jo no. Després de perdre molta energia suportant amb molta força els tirons dels bombers per treure'm, i d'intentar ajudar-los a moure aquella paret que m'hi havia retés, deixant al descobert el cadàver del meu germà major començant a desfer-se. Però, just abans que em pujaren, els vaig demanar que pararen. Encara que no ho vaig mencionar, ja em devia quedar poc temps de vida així que volia romandre entre els meus, al lloc que m'havia vist créixer. Però ningú em va fer gens de cas, segurament perquè necessitaven ajudar a més gent fora. De seguida, vingué una ambulància, on van calcular els danys que tenia a les cames i van detectar una greu gangrena que, aparentment, em mataria si no actuaven prompte. Així que van fer una parada a Armero on van pujar moltíssims ferits més. Aleshores ho vaig veure. Els esforços de la gent, que semblava haver vingut de molt lluny, per a salvar als meus paisans, m'havien fet sentir covardia pel fet que jo ja no tenia ganes de viure, mentre tanta gent amb ganes mai més podria fer-ho. L'ambulància va omplir-se de crits de lamentació segons els col·laboradors la emplenaven de gent que molt probablement també anava a necessitar greus operacions per a guarir gangrenes a algun hospital d'Ibangué, ja que el d'Armero també havia quedat sepultat. Malauradament, mon pare hauria de seguir sol el camí de la vida, perquè a mi m'esperava el final una estona després d'arribar al destí. El meu destí estava un poc abans. La meua lluita, la meua agonia acabava ara. Nevado del Ruíz va cobrar-se 20.000 vides innocents, dels meus germans, dels meus veïns, gent amb propòsits a la vida, d'on podria haver eixit alguna persona coneguda a Colòmbia, qui sap si al món. Ara, romanen sota una capa de fang, després d'un patiment que per a uns ha sigut ràpid i per a altres massa llarg. Ara ja tinc temps per penedir-me del que vaig fer, en la desesperació, l'endemà d'aquell fatídic dia, en què el lleó dorment va despertar.  
@ARAMULTIMÈDIA -
Correu electrònic: info@aramultimedia.com