Article de Gerard Furest, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB
Evitar, a consciència, un passeig triomfal del PP
0 opinions 0 opinions   imprimir  enviar a un amic   disminuir la grandària de la lletra augmentar la grandària de la lletra  

Ara que gaudeix de la major representació política i social de la seva història, no només per mèrits propis sinó en bona mesura per demèrits del seu gran adversari, el Partido Popular, el valencianisme faria bé de no caure en cap mena d'autocofoisme o de limitar-se a gestionar els àmbits administratius que li ha confiat per un lapse de només quatre anys (i ja n'han passat la meitat) la ciutadania. Si bé és cert que el missatge valencianista ha augmentat la seva influència perimetral d'una manera que molts ni haurien somiat als plomissos anys 90, cal no perdre la perspectiva de la realitat i reconèixer que encara es troba a una distància sideral de l'hegemonia social i ideològica que només podria assolir si ataqués el principal front del camp de batalla del segle XXI: els mitjans de comunicació i la seva capacitat per modelar (i modular) les consciències a través d'un relat païble per a una majoria de ciutadans-destinataris.

No cal ser un conspicu teòric com Gramsci per a entendre quins són alguns dels vectors que permeten consolidar hegemonies polítiques, com tampoc no cal ser un observador primmirat per a deduir que el discurs valencianista es troba encara lluny d'assolir un estat de confortabilitat en l'opinió pública (i publicada, que ve a ser el mateix per tal com l'una i l'altra s'interrelacionen) del País Valencià. Bona prova d'això n'és la calculada ambigüitat, segurament indefugible a dia d'avui a nivell estratègic, i per tant poc vituperable, que manté el govern del Botànic en algunes qüestions cabdals. Un govern que, tot i els notables avenços que està mirant de consolidar, sovint és criticat com a massa possibilista i prudent per aquells qui obvien que la dreta cavernícola disposa d'un Panzer mediàtic preparat per piconar qualsevol canvi en l'status quo mentre que el Govern valencià és poc més que un soldat polonès que n'ha de frenar l'avenç amb poc més que una llança per arma.

En relació amb el tema, cal destacar la molt interessant reflexió, i avís per a navegants bufanúvols, aportats pel president d'El Tempir a l'article "El contrarelat de la llibertat lingüística", publicat fa pocs dies en aquest mateix diari. El text planteja, amb encert, que el relat que s'imposa (si no amb una impossible unanimitat, sí per majoria absoluta) a nivell social no sempre té correlació amb la justícia i bondat intrínseques de les posicions defensades, sinó amb la capacitat d'envernissar-lo d'aquesta aura positiva i, encara més important, de propagar-lo amb efectes massius. És així com els qui cerquen, ras i curt, l'extermini d'una llengua al territori on és pròpia i històrica, poden victimitzar-se parlant en termes dictatorials ("La dictadura educativa de Marzá..:") o ornitològics (recordeu: "En español me siento como un pájaro: puedo volar más lejos.") amb total impunitat, sense despentinar-se el serrell. O com, més al nord, els qui desitgen l'aniquilació de l'anhel sobiranista català, poden parlar de "règim nazi" amb reginjolament i avall, que fa baixada.

La diferència entre ambdós casos és que a Catalunya, amb un notable compromís i esforç emprenedor de sectors econòmics conscienciats i de la societat civil, s'ha pogut articular, per bé que ranquejant, un relat adversatiu a l'espanyolisme mediàtic imperant. Al País Valencià, en canvi, i per motius que excedeixen aquestes línies, encara no s'ha estat capaç, des de la minoria conscienciada, de plantejar un contrarelat amb bases sòlides que fes de tallafocs a les intoxicacions peperes. I no se n'ha estat per mancances pròpies, sobretot de pragmatisme i voluntat, i no per culpa d'un pèrfid enemic extern. Amb aquesta afirmació no ens referim, és clar, a la iniquitt amb què el PP va escapçar els mitjans públics valencians i catalans de les pantalles i les ones, sinó al paupèrrim panorama mediàtic valencianista d'iniciativa estrictament privada amb què compta el País Valencià. O és que algú, mínimament ambiciós i autoexigent a nivell nacional, pot entendre que vint anys després de la popularització d'internet, només hi hagi un diari digital valencianista i en valencià que abasti totes les comarques? O que les iniciatives a nivell local en llengua pròpia siguin tan minses? O que no es disposi d'una sola ràdio autoctonista i en valencià (que difongués un relat propi, l'excel·lent música que s'està produint, etc.) després de trenta-cinc anys, com sí que van aconseguir els illencs, via subscripció popular, quan els atacs ultraespanyolistes de Bauzá eren més manicomials? No parlem d'una televisió o d'un diari en paper, que són fites d'una onerositat (sobretot econòmica) molt major, però algú creu de debò que pot aspirar a ser un País normal aquell que permet que el diari més llegit faci una versió en llengua pròpia i no s'ocupa que esdevingui mínimament llegible, encara que sigui amb traductors i filòlegs retribuïts per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o pel Govern, vist el desinterès de la societat editora? Algú em podria dir, ja que hi som, en quin fòrum digital mínimament decent poden fer xarxa, comentar l'actualitat i contrastar els seus punts de vista els militants valencianistes?

Amb un punt de complaença errònia, la mateixa complaença i miopia estratègica amb què s'ha renunciat a bastir un centre-dreta sa i vernacularista, s'està confiant tot el pes de la dieta mediàtica dels valencians a uns mitjans de discurs tronat i antivalencià i a una futurible, inconcreta i (no ho oblidem, per les limitacions que comporta) pública Corporació Valenciana de Mitjans Audiovisuals. En canvi, l'esperable seria que, en la situació actual, no paressin de sorgir com bolets iniciatives privades o populars en els 'àmbits més accessibles, com el digital i el radiofònic. Apartidistes o vinculades als partits, però en valencià i valencianistes. I tot, amb la finalitat de guanyar d'aquí dos anys la batalla, la mare de totes les batalles en aquesta llarga guerra que fa més de tres segles que dura: la de l'hegemonia ideològica que possibilités quatre o vuit anys més de govern no conservador, i sense la qual serà complicat que els valencians puguin redreçar-se nacionalment i mantenir el seu principal tret propi, la llengua. Una batalla que, tenint en compte les facilitats que ofereix en safata la incoherència discursiva del PP, hauria de ser factible de guanyar i que de moment, amb l'excepció honorable de La Veu i El Temps, es perd per incompareixença.

El filòsof empirista George Berkeley, al segle XVIII, el mateix en què els valencians perderen els Furs, ja va afirmar amb encert que "esse est precipi",és a dir, que ésser és ser percebut. El que no és percebut (per l'altre, se sobreentén) no és conegut i, per tant, no existeix. És d'aquesta manera que els valencians, malgrat continuar existint de facto com a tals, no han sigut percebuts pels altres i potser per ells mateixos com un subjecte polític de iure mínimament diferenciat fins a recuperar algunes eines d'autogovern. El que cal ara és, amb la implicació inajornable dels sectors més conscienciats, posar les bases polítiques i mediàtiques perquè l'autopercepció identitària sigui prou potent com perquè els altres, que es veuen secundats per una nodrida cohort autòctona d'indignes botiflers, comencin a percebre (i, amb posterioritat, a entendre) que aquesta llenca mediterrània anomenada menyspreativament "Levante español" ha deixat de ser un objecte prepolític sobre el qual netejar les botes de la prepotència imperial per a convertir-se amb totes les de la llei en un País que cal respectar: el País Valencià, antic Regne de València.

Gerard Furest, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB

  imprimir   mostrar en pdf mostrar en pdf   enviar a un amic enviar a un amic   0 vots  
favorits  facebook  twitter  del.icio.us  digg it!  meneame
Opinions (0)envia la teva opinió envia la teva opinió
TRIBUNA OBERTA
ARAMULTIMÈDIA, dilluns 10 de abril de 2017
Article de Gerard Furest, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB
Evitar, a consciència, un passeig triomfal del PP
Lirios Silvestre - 10/04/2017
Gerard Furest, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB
Ara que gaudeix de la major representació política i social de la seva història, no només per mèrits propis sinó en bona mesura per demèrits del seu gran adversari, el Partido Popular, el valencianisme faria bé de no caure en cap mena d'autocofoisme o de limitar-se a gestionar els àmbits administratius que li ha confiat per un lapse de només quatre anys (i ja n'han passat la meitat) la ciutadania. Si bé és cert que el missatge valencianista ha augmentat la seva influència perimetral d'una manera que molts ni haurien somiat als plomissos anys 90, cal no perdre la perspectiva de la realitat i reconèixer que encara es troba a una distància sideral de l'hegemonia social i ideològica que només podria assolir si ataqués el principal front del camp de batalla del segle XXI: els mitjans de comunicació i la seva capacitat per modelar (i modular) les consciències a través d'un relat païble per a una majoria de ciutadans-destinataris. No cal ser un conspicu teòric com Gramsci per a entendre quins són alguns dels vectors que permeten consolidar hegemonies polítiques, com tampoc no cal ser un observador primmirat per a deduir que el discurs valencianista es troba encara lluny d'assolir un estat de confortabilitat en l'opinió pública (i publicada, que ve a ser el mateix per tal com l'una i l'altra s'interrelacionen) del País Valencià. Bona prova d'això n'és la calculada ambigüitat, segurament indefugible a dia d'avui a nivell estratègic, i per tant poc vituperable, que manté el govern del Botànic en algunes qüestions cabdals. Un govern que, tot i els notables avenços que està mirant de consolidar, sovint és criticat com a massa possibilista i prudent per aquells qui obvien que la dreta cavernícola disposa d'un Panzer mediàtic preparat per piconar qualsevol canvi en l'status quo mentre que el Govern valencià és poc més que un soldat polonès que n'ha de frenar l'avenç amb poc més que una llança per arma. En relació amb el tema, cal destacar la molt interessant reflexió, i avís per a navegants bufanúvols, aportats pel president d'El Tempir a l'article "El contrarelat de la llibertat lingüística", publicat fa pocs dies en aquest mateix diari. El text planteja, amb encert, que el relat que s'imposa (si no amb una impossible unanimitat, sí per majoria absoluta) a nivell social no sempre té correlació amb la justícia i bondat intrínseques de les posicions defensades, sinó amb la capacitat d'envernissar-lo d'aquesta aura positiva i, encara més important, de propagar-lo amb efectes massius. És així com els qui cerquen, ras i curt, l'extermini d'una llengua al territori on és pròpia i històrica, poden victimitzar-se parlant en termes dictatorials ("La dictadura educativa de Marzá..:") o ornitològics (recordeu: "En español me siento como un pájaro: puedo volar más lejos.") amb total impunitat, sense despentinar-se el serrell. O com, més al nord, els qui desitgen l'aniquilació de l'anhel sobiranista català, poden parlar de "règim nazi" amb reginjolament i avall, que fa baixada. La diferència entre ambdós casos és que a Catalunya, amb un notable compromís i esforç emprenedor de sectors econòmics conscienciats i de la societat civil, s'ha pogut articular, per bé que ranquejant, un relat adversatiu a l'espanyolisme mediàtic imperant. Al País Valencià, en canvi, i per motius que excedeixen aquestes línies, encara no s'ha estat capaç, des de la minoria conscienciada, de plantejar un contrarelat amb bases sòlides que fes de tallafocs a les intoxicacions peperes. I no se n'ha estat per mancances pròpies, sobretot de pragmatisme i voluntat, i no per culpa d'un pèrfid enemic extern. Amb aquesta afirmació no ens referim, és clar, a la iniquitt amb què el PP va escapçar els mitjans públics valencians i catalans de les pantalles i les ones, sinó al paupèrrim panorama mediàtic valencianista d'iniciativa estrictament privada amb què compta el País Valencià. O és que algú, mínimament ambiciós i autoexigent a nivell nacional, pot entendre que vint anys després de la popularització d'internet, només hi hagi un diari digital valencianista i en valencià que abasti totes les comarques? O que les iniciatives a nivell local en llengua pròpia siguin tan minses? O que no es disposi d'una sola ràdio autoctonista i en valencià (que difongués un relat propi, l'excel·lent música que s'està produint, etc.) després de trenta-cinc anys, com sí que van aconseguir els illencs, via subscripció popular, quan els atacs ultraespanyolistes de Bauzá eren més manicomials? No parlem d'una televisió o d'un diari en paper, que són fites d'una onerositat (sobretot econòmica) molt major, però algú creu de debò que pot aspirar a ser un País normal aquell que permet que el diari més llegit faci una versió en llengua pròpia i no s'ocupa que esdevingui mínimament llegible, encara que sigui amb traductors i filòlegs retribuïts per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o pel Govern, vist el desinterès de la societat editora? Algú em podria dir, ja que hi som, en quin fòrum digital mínimament decent poden fer xarxa, comentar l'actualitat i contrastar els seus punts de vista els militants valencianistes? Amb un punt de complaença errònia, la mateixa complaença i miopia estratègica amb què s'ha renunciat a bastir un centre-dreta sa i vernacularista, s'està confiant tot el pes de la dieta mediàtica dels valencians a uns mitjans de discurs tronat i antivalencià i a una futurible, inconcreta i (no ho oblidem, per les limitacions que comporta) pública Corporació Valenciana de Mitjans Audiovisuals. En canvi, l'esperable seria que, en la situació actual, no paressin de sorgir com bolets iniciatives privades o populars en els 'àmbits més accessibles, com el digital i el radiofònic. Apartidistes o vinculades als partits, però en valencià i valencianistes. I tot, amb la finalitat de guanyar d'aquí dos anys la batalla, la mare de totes les batalles en aquesta llarga guerra que fa més de tres segles que dura: la de l'hegemonia ideològica que possibilités quatre o vuit anys més de govern no conservador, i sense la qual serà complicat que els valencians puguin redreçar-se nacionalment i mantenir el seu principal tret propi, la llengua. Una batalla que, tenint en compte les facilitats que ofereix en safata la incoherència discursiva del PP, hauria de ser factible de guanyar i que de moment, amb l'excepció honorable de La Veu i El Temps, es perd per incompareixença. El filòsof empirista George Berkeley, al segle XVIII, el mateix en què els valencians perderen els Furs, ja va afirmar amb encert que "esse est precipi",és a dir, que ésser és ser percebut. El que no és percebut (per l'altre, se sobreentén) no és conegut i, per tant, no existeix. És d'aquesta manera que els valencians, malgrat continuar existint de facto com a tals, no han sigut percebuts pels altres i potser per ells mateixos com un subjecte polític de iure mínimament diferenciat fins a recuperar algunes eines d'autogovern. El que cal ara és, amb la implicació inajornable dels sectors més conscienciats, posar les bases polítiques i mediàtiques perquè l'autopercepció identitària sigui prou potent com perquè els altres, que es veuen secundats per una nodrida cohort autòctona d'indignes botiflers, comencin a percebre (i, amb posterioritat, a entendre) que aquesta llenca mediterrània anomenada menyspreativament "Levante español" ha deixat de ser un objecte prepolític sobre el qual netejar les botes de la prepotència imperial per a convertir-se amb totes les de la llei en un País que cal respectar: el País Valencià, antic Regne de València. Gerard Furest, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB
@ARAMULTIMÈDIA - Telèfon: 667671113
Correu electrònic: info@aramultimedia.com