Article de Francesc Jover per a Aramultimèdia
PSOE: Idalecio Prieto o Largo Caballero
0 opinions 0 opinions   imprimir  enviar a un amic   disminuir la grandària de la lletra augmentar la grandària de la lletra  

El socialisme amb la marca PSOE que va heretar Felipe González fou una part del partit fundat per Pablo Iglesias al segle XIX. L'altra part, la que liderava el valencià Rodolfo Llopis, aquell que en repetides ocasions treia més vots que ningú en la seva circumscripció, va quedar finalment dissolta. Quan se diu els anys que té el PSOE caldria mencionar totes les parts, perquè no sempre ha sigut el mateix. El socialisme que a primeries dels anys 70 liderava Felipe González ho feu sense el suport de "barons" perquè aleshores no hi havien. Però si que ho va fer amb el suport imprescindible de Willy Brand. Durant la història d'un partit tan antic com el PSOE hi ha hagut infinitat d'intrigues que quant a penes se'n parla. Per exemple aquella de Suresnes que diuen va ser molt grossa quan es repartiren entre bascos i andalusos el pastís de la UGT i PSOE. Sembla ser que aquella maniobra també fou molt traumàtica perquè van bandejar el seu líder i ja no va traure cap. Per cert, el maridatge del basc i l'andalús sembla que no va acabar massa be.

Crec que les diferències de criteri en els partits són legítimes i necessàries i no és la primera volta -ni potser tampoc la última- que arriben als socialistes. Hi han situacions històriques que semblen repetir-se pel que fa a l'escàndol i errors. El més greu d'aquestes situacions és quan és personalitzen qüestions més enllà de la ideologia i arriba -o pot arribar- partint-se en dos. Així i tot, les que hi han hagut a traves de la història, encara que en el seu moment pareixien molt greus, s'han oblidat i desprès ningú en parla. Solament cal que el sector més feble i vulnerable és faça a un costat i ho deixe com una discussió casolana. Això no lleva perquè, no sempre els que perden els manca la raó, ja que aquesta sol estar repartida entre uns i altres. 

El que movia el fils del socialisme europeu en el tard franquisme fou el principal valedor de Felipe González. No puc afirmar-ho, però potser fora aquest organisme qui triava els líders de cada lloc. Així i tot, els clans i famílies dins del partit socialista o d'altres anomenats també d'esquerra, han existit sempre i no és d'ara. Hi ha casos puntuals com els de Cocentaina que ho demostren i potser foren generalitzats a tot el partit. Vull dir que, encara que podia parèixer un cas local i anecdòtic, es veu que arribava a la cresta.

Són molts els fets que ho confirmen. Desprès del triomf de Front Popular a les urnes va haver-hi una gran activitat política i sindical. Les UGT i CNT es disputaven el lideratge del moviment obrer i es multiplicaven els actes de propaganda d'uns i altres per la captació d'afiliats. Preparant un d'aquestos actes a Cocentaina el PSOE i UGT va demanar a la Comissió Executiva de Madrid la presencia de Margarita Nelker, aleshores diputada socialista al Congrés i líder maximalista del socialisme. En la petició afegien que si no podia anar la Nelker, ho fera un altre de la seva vàlua. Això ens fa pensar que hi havien diferents famílies. La contestació de l'executiva va ser una mica ambigua tot dient que ho havien de demanar directament a ella. Això va caure molt malament als socialistes de Cocentaina que contestaren molt estorats dient que això era "una birria" i, per a què estava l'executiva si no eren capaços de fer aquesta gestió? «o es que en verdad no azeptais a nadie que no piense como vosotros i por eso no quereis hablar con dicha compañera?». Més avall, en la carta manuscrita de finals de juny de 1936, encara afig el secretari local José Figuerola: «¿Creeis compañeros que para esto nos hace falta esa ejecutiva?». 

L'agrupació local va interpretar, segons els documents que m'ha facilitat la Fundació Pablo Iglesias, que no volien que anara la Nelker perquè no era de la seva corda. S'endevina una certa incoherència o certa burocràcia per part de l'executiva, ja que Cocentaina havia demanat que anara "la Nelker o algun altre membre de la seua vàlua". 

Un altra carta de l'agrupació socialista de Cocentaina de la mateixa època (abans del 18 de juliol), també recuperat de l'arxiu històric socialista, es detecta aquesta mateixa divisió en el PSOE «en franca guerra hoy» deien. La carta manifesta no estar d'acord en les manifestacions que fa l'executiva a una circular referent als punts ideològics del setmanari socialista «Claridad». Pareix ser que l'actitud dels socialistes cocentainers era pro "caballerista" i no els va agradar gens ni mica l'opinió de l'executiva va emetre sobre «Claridad». Mal havia d'estar la cosa, i possiblement anava més enllà del que deia aquell setmanari quan demanen la dimissió de l'executiva. Em sembla fort.

Eren molt clares les tensions internes dels socialistes en aquella època entre faccions o famílies que confirmen diferents criteris ideològics que hi havia a la cúpula del partit. Tensions que arribaven sens cap dubte a les agrupacions de base, on les diferents faccions del mateix partit s'intercanviaven acusacions de burgesos. Cocentaina tenia aleshores 60 afiliats i també van arribar les diferencies. La prova més evident no prou estudiada es la baralla que va haver-hi entre dos socialistes localment destacats que, a l'eixida d‘una reunió del partit, es va resoldre a trets de pistola. Lamentablement va resultar ferit un dels dos a conseqüència de la qual va morir. El Consell Municipal va fer constar el seu condol en una acta per la mort del camarada [...] i acorda no cobrar a la viuda el nínxol «en atención a los merecimientos de este compañero».

Són espectacles incongruents -com tants d'altres- que es repetixen sovint entre la classe política. A mi em sembla que una mostra actual de contradicció i de incongruència és que dos terços de diputats no siguen capaços de desplaçar a l'altre terç del PP malgrat ser el partit més corrupte de la història i que per tots dos terços és rebutjat. Almenys això és el que diuen, però com al Xavi Castillo a mi tampoc no m'ixen els comptes. 

Eixe és el nivell de la classe política que patim gens mereixedor de l'electorat que una volta darrere d'altra acudeix fidelment a les urnes.

Francesc Jover

 

 

  imprimir   mostrar en pdf mostrar en pdf   enviar a un amic enviar a un amic   0 vots  
favorits  facebook  twitter  del.icio.us  digg it!  meneame
Opinions (0)envia la teva opinió envia la teva opinió
TRIBUNA OBERTA
ARAMULTIMÈDIA, dissabte 8 de octubre de 2016
Article de Francesc Jover per a Aramultimèdia
PSOE: Idalecio Prieto o Largo Caballero
Lirios Silvestre - 08/10/2016
Logo del PSOE antic
El socialisme amb la marca PSOE que va heretar Felipe González fou una part del partit fundat per Pablo Iglesias al segle XIX. L'altra part, la que liderava el valencià Rodolfo Llopis, aquell que en repetides ocasions treia més vots que ningú en la seva circumscripció, va quedar finalment dissolta. Quan se diu els anys que té el PSOE caldria mencionar totes les parts, perquè no sempre ha sigut el mateix. El socialisme que a primeries dels anys 70 liderava Felipe González ho feu sense el suport de "barons" perquè aleshores no hi havien. Però si que ho va fer amb el suport imprescindible de Willy Brand. Durant la història d'un partit tan antic com el PSOE hi ha hagut infinitat d'intrigues que quant a penes se'n parla. Per exemple aquella de Suresnes que diuen va ser molt grossa quan es repartiren entre bascos i andalusos el pastís de la UGT i PSOE. Sembla ser que aquella maniobra també fou molt traumàtica perquè van bandejar el seu líder i ja no va traure cap. Per cert, el maridatge del basc i l'andalús sembla que no va acabar massa be. Crec que les diferències de criteri en els partits són legítimes i necessàries i no és la primera volta -ni potser tampoc la última- que arriben als socialistes. Hi han situacions històriques que semblen repetir-se pel que fa a l'escàndol i errors. El més greu d'aquestes situacions és quan és personalitzen qüestions més enllà de la ideologia i arriba -o pot arribar- partint-se en dos. Així i tot, les que hi han hagut a traves de la història, encara que en el seu moment pareixien molt greus, s'han oblidat i desprès ningú en parla. Solament cal que el sector més feble i vulnerable és faça a un costat i ho deixe com una discussió casolana. Això no lleva perquè, no sempre els que perden els manca la raó, ja que aquesta sol estar repartida entre uns i altres.  El que movia el fils del socialisme europeu en el tard franquisme fou el principal valedor de Felipe González. No puc afirmar-ho, però potser fora aquest organisme qui triava els líders de cada lloc. Així i tot, els clans i famílies dins del partit socialista o d'altres anomenats també d'esquerra, han existit sempre i no és d'ara. Hi ha casos puntuals com els de Cocentaina que ho demostren i potser foren generalitzats a tot el partit. Vull dir que, encara que podia parèixer un cas local i anecdòtic, es veu que arribava a la cresta. Són molts els fets que ho confirmen. Desprès del triomf de Front Popular a les urnes va haver-hi una gran activitat política i sindical. Les UGT i CNT es disputaven el lideratge del moviment obrer i es multiplicaven els actes de propaganda d'uns i altres per la captació d'afiliats. Preparant un d'aquestos actes a Cocentaina el PSOE i UGT va demanar a la Comissió Executiva de Madrid la presencia de Margarita Nelker, aleshores diputada socialista al Congrés i líder maximalista del socialisme. En la petició afegien que si no podia anar la Nelker, ho fera un altre de la seva vàlua. Això ens fa pensar que hi havien diferents famílies. La contestació de l'executiva va ser una mica ambigua tot dient que ho havien de demanar directament a ella. Això va caure molt malament als socialistes de Cocentaina que contestaren molt estorats dient que això era "una birria" i, per a què estava l'executiva si no eren capaços de fer aquesta gestió? «o es que en verdad no azeptais a nadie que no piense como vosotros i por eso no quereis hablar con dicha compañera?». Més avall, en la carta manuscrita de finals de juny de 1936, encara afig el secretari local José Figuerola: «¿Creeis compañeros que para esto nos hace falta esa ejecutiva?».  L'agrupació local va interpretar, segons els documents que m'ha facilitat la Fundació Pablo Iglesias, que no volien que anara la Nelker perquè no era de la seva corda. S'endevina una certa incoherència o certa burocràcia per part de l'executiva, ja que Cocentaina havia demanat que anara "la Nelker o algun altre membre de la seua vàlua".  Un altra carta de l'agrupació socialista de Cocentaina de la mateixa època (abans del 18 de juliol), també recuperat de l'arxiu històric socialista, es detecta aquesta mateixa divisió en el PSOE «en franca guerra hoy» deien. La carta manifesta no estar d'acord en les manifestacions que fa l'executiva a una circular referent als punts ideològics del setmanari socialista «Claridad». Pareix ser que l'actitud dels socialistes cocentainers era pro "caballerista" i no els va agradar gens ni mica l'opinió de l'executiva va emetre sobre «Claridad». Mal havia d'estar la cosa, i possiblement anava més enllà del que deia aquell setmanari quan demanen la dimissió de l'executiva. Em sembla fort. Eren molt clares les tensions internes dels socialistes en aquella època entre faccions o famílies que confirmen diferents criteris ideològics que hi havia a la cúpula del partit. Tensions que arribaven sens cap dubte a les agrupacions de base, on les diferents faccions del mateix partit s'intercanviaven acusacions de burgesos. Cocentaina tenia aleshores 60 afiliats i també van arribar les diferencies. La prova més evident no prou estudiada es la baralla que va haver-hi entre dos socialistes localment destacats que, a l'eixida d‘una reunió del partit, es va resoldre a trets de pistola. Lamentablement va resultar ferit un dels dos a conseqüència de la qual va morir. El Consell Municipal va fer constar el seu condol en una acta per la mort del camarada [...] i acorda no cobrar a la viuda el nínxol «en atención a los merecimientos de este compañero». Són espectacles incongruents -com tants d'altres- que es repetixen sovint entre la classe política. A mi em sembla que una mostra actual de contradicció i de incongruència és que dos terços de diputats no siguen capaços de desplaçar a l'altre terç del PP malgrat ser el partit més corrupte de la història i que per tots dos terços és rebutjat. Almenys això és el que diuen, però com al Xavi Castillo a mi tampoc no m'ixen els comptes.  Eixe és el nivell de la classe política que patim gens mereixedor de l'electorat que una volta darrere d'altra acudeix fidelment a les urnes. Francesc Jover    
@ARAMULTIMÈDIA - Telèfon: 667671113
Correu electrònic: info@aramultimedia.com