Fa deu anys: la visió d'un protagonista

JOSEP ALBERT MESTRE MOLTO | Actualitzat: 26/07/2010 |  26 comentaris

Imatge de Josep Sanus

Fa deu anys, el 28 de juliol de 2000, es va produir el més lamentable i vergonyós succés polític que ha conegut el nostre Ajuntament en tota la seua història democràtica des del 1979: l'estranya i sospitosa entrega del govern municipal, presidit aleshores per l'alcalde Josep Sanus, a la dreta, al PP, tenint tota la majoria necessària i legitimitat democràtica per a consolidar un govern progressista i d'esquerra.

Un any abans, en les eleccions municipals de 1999, el PSOE va perdre vots i regidors respecte a la corporació anterior, baixant a deu concejals, mentre EU treia dos i un el nou partit de Nova Esquerra. L'esquerra, no obstant la davallada del grup socialista, podia governar amb 13 regidors, mentre el PP aportava 12. Però la configuració de l'acord d'esquerres per a constituir el govern municipal no va estar automàtica ni fàcil. Mentre NE ho tenia clar, EU no, ja que no es fiava massa de Sanus i de la seua política. Per això aquest que açò subscriu, que aleshores era Secretari General de NE del País Valencià, rebia dia sí i dia també una crida telefònica de Josep Sanus per a què tractara d'influir en l'esmentada coalició d'esquerra(EU), i fera possible que donara el seu plàcet a un govern tripartit del PSOE, NE i EU. Hom va fer el que va poder. Hi havia una gran obsessió, fins i tot, en aconseguir aquest objectiu per part del candidat a l'alcaldia. Finalment es produí l'acord de govern i Sanus fou proclamat per cinquena vegada, ininterrompudament des de 1979, alcalde d'Alcoi.

Però des d'aleshores ençà començà una despietada campanya per part dels mitjans de comunicació conservadors i de dretes, en especial de El Mundo, contra l'alcalde. Se l'acusava de tot, en un desenfrenat i maquiavèl•lic atac a la seua honestedat. Era una crítica diària i ofegadora. A aquesta se li afegia un agressiu discurs per part del PP, i del seu portantveu Miquel Peralta. Però tant Sanus com el nou govern progressista va suportar bé durant tot el que restà de l'any 1999 aquesta dura confrontació.

No obstant a l'any 2000 la cosa canvià. Sanus va emprendre tres iniciatives que anaven a trencar l'harmonia en el tripartit d'esquerra governant, i fins i tot posar fi al seu govern. Responia açò a una política coherent, assenyalada en un programa electoral i en un projecte previst des del principi?, O a una estratègia per a, obedient a altres interessos, acabar amb l'esmentat acord progressista ?. Certament pel tipus de les mesures, pel context en què anaven produint-se i pel sense sentit d'aquestes en el seu temps i forma política un, com la majoria d'analistes polítics, s'identificava més en la segona suposició; especialment en el meu cas perquè era coneixedor de primera mà de l'inusitat interés de Sanus per conservar en un principi el govern progressista. Fins i tot així ho va dir en declaracions públiques abans i després de prendre possessió de l'alcaldia.

Les accions empreses foren la privatització del servei d'autobusos i la del servei d'aigua potable, condimentat tot això amb el nomenament de Federico Trillo, ministre aleshores del govern d'Asnar, com a fill adoptiu de la nostra ciutat. Per suposat que en aquest cas Sanus va actuar d'acord amb el PP tan sols, sense coneixement dels altres dos socis de govern, doncs res d'això, sinó tot el contrari, es contemplava en el pacte de govern. Tant EU com NE anaven assabentant-se per la premsa d'aquests despropòsits. Al rerefons hi havia la creença, cada vegada més estesa, que alhora entre el PP i Sanus es va establir un pacte no escrit, pel qual aquest els entregava l'alcaldia a canvi d'alguna cosa; de què?, no es sap amb certesa, encara que corrien rumors de tot tipus. Per cert, el periòdic El Mundo va deixar de criticar a Sanus.

El compromís, malgrat tot, es va mantenir després del pas a una empresa privada del transport urbà, però davant del cas de l'aigua ja no es va poder salvar, desfent-se el 14 d'abril d'aquest any. Les raons que donava Sanus era que l'esquerra i sols l'esquerra era la causant de la desfeta; era la coartada per a intentar amagar altres interessos sembla no confessables. A partir d'ací, sols restava rebentar al grup de regidors del propi PSOE per a evitar que restant aquest unit, amb el supòsit de que Sanus cessara de l'alcaldia, un nou candidat o candidata socialista, com així va ser en la persona de Rebeca Soler, rebera els vots d'EU i NE i així el pepero Peralta no pujara a l'alcaldia d'Alcoi. D'aquesta manera, doncs, els mesos de maig, juny i juliol foren els de dolor i passió del grup socialista, trencant-se aquest en dos grups; d'una banda, els sanusistes, hi eren, entre d'altres, Júlia Company, neboda de l'alcalde, Anselmo Mataix, Quico Carbonell i Rebeca Soler; d'altra, els que es varen oposar a tota esta maniobra, Amando Vilaplana, Pau Bernabeu, Raquel Corbí i Patrícia Blanquer.

Jo, com a secretari general de NE, intervingué davant de les més altes instàncies del PSOE estatal i de País. Ací estigueren Francisco Granados, president de la Gestora, que dirigia aleshores el PSPV, i la membre d'aquesta Glòria Calero. Certament l'estratagema de tota l'autoria d'aquest desgavell polític en culpar a l'esquerra es desfeia, doncs en desqualificar aquests dirigents l'acció de Sanus , després de parlar amb aquest i els seus més íntims, se'l despullava de la falsa vestimenta de responsabilitzar a l'esquerra del final del seu governament. També el recent elegit secretari d'organització del PSOE, a nivell federal, José Blanco va afirmar que s'obriria un expedient a l'alcalde.

Puc dir, en conseqüència i amb tota contundència, que des de la meua responsabilitat política vaig ser jo un dels que contribuïren a desemmascarar la falsedat en que es volia sustentar aquest atropellament polític per a engany del poble d'Alcoi, posant a cada un en el seu lloc. Per això, el propi Sanus en declaracions fetes al dia següent de l'entrega de les claus del govern municipal a Miguel Peralta, digué en una entrevista personal feta a diversos periodistes en la televisió autonòmica Canal-9, que el culpable de tot aquest disbarat, del què ell no era responsable per suposat, doncs no li quedava més remei que donar l'alcaldia d'Alcoi al PP ja que amb l'esquerra no s'entenia, era Josep Albert Mestre Moltó. L'astorament del grup d'entrevistadors fou força evident, ja que esperaven la cita d'algun polític de la més alta direcció del PSOE, per a continuar atiant a aquest partit des de la televisió-PP.

Així doncs, el 28 de juliol de l'any 2000 es va culminar el tèrbol procés de l'entrega de l'alcaldia al PP; Sanus no va assistir al ple municipal, en el què, per suposat, la candidatura de Rebeca Soler no va eixir abans, romput com estava el grup socialista, i Miguel Peralta fou elegit alcalde d'Alcoi.

I per a donar-li més sentit de pacte obscur a l'assumpte, es sapigué que Sanus, per aquests dies, li havia regalat al president de la Generalitat, al pepero Eduardo Zaplana, una obra d'Antoni Miró, per valor de 400.000 ptes., explicitada en una factura que en principi arribà al grup socialista, generant-se la corresponent polèmica, però que finalment Sanus digué que pagaria de la seua butxaca.

I si alguna cosa faltava per a no dubtar de que tot açò obedia a un pla que tractava de consolidar l'alcaldia del PP durant aquesta i la propera legislatura, en els comicis de 2003, Sanus promogué la creació d'un grup polític, el Partit Socialista d'Alcoi, que, encapçalat per la seua neboda Júlia Company, es presentà amb la intenció de llevar-li vots al PSPV i evitar un possible triomf d'aquest front a la dreta del PP. I així va ser, aquest no va traure cap regidor, però amb els 900 vots li restà al PSPV, que tragué 10.034 vots, els necessaris per a evitar que arrabassara l'alcaldia al PP. Sembla, doncs, que tot un acord ben planificat. I per al nostre Ajuntament un moment prou negre de la seua història.