11 d’abril de 1993 - Guillem Agulló

Feia poc que m’havia involucrat en política, i vaig tindre por, ho reconec. A casa sempre em deien, de manera vetllada: “no et claves en enredros, i menys en política”. Era un mantra familiar: faena estable i “passar desapercebut” socialment.

I va i m’interessa la política. No feia ni un any que m’havia afiliat activament a Nacionalistes d’Alcoi. Vaig tindre por. Feia molt de respecte explicitar públicament les teues idees.

Per això m’ha alegrat tant l’èxit de la pel·lícula “La mort de Guillem”, i que haja sigut l’estrena més vista en À punt. Em fa sentir que esperança que alguna cosa ha millorat en este temps, però em costa si mire al meu voltant.

Si tornem a la primavera de 1993, també estava als Juniors de la parròquia de Santa Rosa des de feia menys d’un any i em van proposar col·laborar en una revisteta que es repartia a les famílies.

I sembla que vaig véncer la por, ni que fóra en un entorn xicotet: el primer article que vaig escriure li’l vaig dedicar a Guillem. I vaig rebre alguna felicitació, però també alguna crítica per parlar de política i, fins i tot algú que justificava la violència.

El passat diumenge, després de treure alguna llagrimeta escoltant “No s’apaguen les estreles” de Xavi Sarrià i Pep Gimeno, i seguint amb eixa etapa “remember” en la què estic immers, vaig buscar l’article per rellegir-lo. Encara que canviaria algunes coses en la forma (han passat 28 anys), subscric quasi lletra a lletra el que vaig escriure quan tenia 20 anys, a juny de 1993, tan sols 3 mesos després de l’assassinat. Servisca la seua re-publicació a mode d’homenatge:

Violència? No, gràcies...

Tots tenim algunes que altres imatges clavades al cap i que probablement mai oblidarem. Dins del meu conjunt d'imatges en tinc una, una que em ve a la ment quan estic desanimat: veig una persona, un jove xinés, en la famosa revolta de Tiannamen, que no vol deixar passar un "tanque", un xinés que volia protegir els seus amics; ell, tot sol, tan poca cosa, davant una arma tan gran.

Recordar estes imatges m'anima. Veure que encara hi ha gent que pensa en els demés, que és capaç de morir per un ideal, que és capaç de plantar-li cara a l’exèrcit, de demostrar que les ganes de voler canviar el món encara no s'han perdut.

Però sembla que els joves revolucionaris són escassos, que en queden poquets, que són exemplars humans en extinció; ara som tots consumistes, sedentaris," borregos"...

I clar, els qui no són borregos sobreeixien del ramat. I així Guillem Agulló, un jove nacionalista i antiracista destacava per damunt dels demés. Però a cert sector de la societat no l’interessava i l'assassinaren d'una navallada al cor, el passat mes d'abril. Foren un grup de skins, de nous feixistes, d'eixos que voldrien que tornara l'antic regim (sense haver-lo conegut), d'eixos que alcen el braç rígid per saludar-se, d'eixos que sols raonen amb violència...

És difícil de creure que encara hi ha gent que és tan intolerant que mata per defendre els seus ideals. Uns ideals racistes, totalitaris i antidemocràtics.

I la pitjor cosa és que moltes vegades s'identifiquen amb l'Església catòlica, i no hem de permetre que eixes bèsties nazis creguen que estem del seu costat. El nostre lema és: "Estimaràs el teu enemic". Una cosa que ells mai podran entendre.

Segons conten, la frase que sempre deia Guillem era: "La lluita continua". I és que no està tot fet, cal continuar lluitant per un món més net, més just, de germans, amb igualtat per als pobles, contra tots els tipus d'opressió, contra les tortures, contra la violència, contra la pobresa...

Cal també, que ningú recolze un grup com els ultres del València, els Yomus, que van exposar una pancarta amb "Guillem, jódete"; ni a periòdics com aquells que diuen que “mentre s'ensenye català a les escoles hi haurà morts”. Perquè justifiquen l’existència de violència feixista, i és una vida jove la que han trencat, i això no tindrà mai cap justificació.