Article d'opinió de Tere Mollá Castells, feminista, activista social i comunicadora d'opinió
22 de febrer, Dia per la Igualtat Salarial
De mitjana, les dones de la Unió Europea guanyen un setze amb quatre per cent (16,4%) menys que els homes. Perquè el salari mitjà d'una dona a Europa…
De mitjana, les dones de la Unió Europea guanyen un setze amb quatre per cent (16,4%) menys que els homes. Perquè el salari mitjà d'una dona a Europa siga igual al salari anual percebut per un home haurà de treballar durant quatre-cents díhuit (418) dies, o siga cinquanta-tres (53) dies més a banda dels tres-cents seixanta-cinc (365) dies naturals de l'any. Això es tradueix en el fet que una dona hauria de treballar fins al vint-i-dos de febrer de l'any següent, per a igualar el salari masculí. És per això que aquest dia es reivindica el dia de la igualtat salarial.
Segons les últimes dades de l'enquesta anual d'estructura salarial, de 2020, la bretxa salarial de gènere al País Valencià va ser del vint amb u per cent (20,1 %). El salari mitjà de les dones és de vint mil cent seixanta-sis mil euros (20.166) enfront dels vint-i-cinc mil dos-cents trenta-nou dels homes (25.239). Com veiem hi ha una diferència de cinc mil setanta-tres euros (5.073) de menys als salaris de les dones.
Així mateix, la desigualtat salarial es reflecteix en la cotització a la Seguretat Social i, per tant, en les prestacions socials percebudes al llarg de la seua vida laboral (desocupació, incapacitat temporal), especialment en aconseguir l'edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions ronda el trenta-cinc per cent (35%).
Les dades maregen però són contrastades pels organismes de fer el seguiment i, tot i que aquesta bretxa salarial s'ha reduït amb l'augment del Salari Mínim Interprofessional, encara són superiors a les d'Europa. Les dades mostrades sobre la bretxa salarial són les que ha donat l'EUROSTAT que és l'oficina estadística de la Comissió Europea, que produeix dades sobre la Unió Europea.
Com veiem les dades són oficials i parlen soles i podem comprovar que la històrica desigualtat salarial entre dones i homes, malauradament continua sent una realitat mundial inherent al sexe i a la tradicional exclusió de les dones dels espais laborals retribuïts.
Quan escric sobre desigualtats laborals entre dones i homes i, sobretot sobre diferències salarials, sempre em ve a la ment la meua amiga Inma Bernabé, ja sortosament jubilada, i que ens deia una frase mítica que deia: les dones volem treballs assalariats perquè feina ens en sobra, fent una clara al·lusió a les feines de les cures que sempre han recaigut sobre les espatlles de les dones. Unes feines mai remunerades i sense les quals la vida no seria possible.
Mentre a les cures no se'ls done la importància que mereixen i passen a formar part de la cartera de serveis públics de qualitat, les dones no ens alliberarem de les dobles o fins i tot, triples jornades que afecten directament a la nostra salut tan física com l'emocional.
I, tampoc em vull oblidar de la famosa conciliació de la vida laboral i familiar (i una vegada més oblidant interessadament la personal) que sembla que en l'àmbit simbòlic només ens afecte a les dones. Com si conciliar no fora cosa dels nostres companys de vida i, fins i tot, dels nostres fills.
Com veiem i, malgrat que a poc a poc anem avançant, queda molta feina per fer i és molt necessari recordar que la igualtat en general, però la salarial en particular, deu ser un objectiu prioritari a la negociació col·lectiva, perquè és ahí on es negocien tant les condicions laborals com les taules retributives.
I sobretot calen potents plans d'igualtat a les empreses per a detectar i desmuntar les discriminacions per raó de sexe que encara queden ocultes per la mateixa maquinària androcèntrica present en les empreses i en la mateixa societat.