25N, més necessari que mai

Divendres passat vaig tindre l'honor i el plaer de poder fer una xarrada sobre violències masclistes al meu poble, Ontinyent. Vaig estar convidada per l'Associació Gira-sols Morats que aquest dia presentava el nou logo i també es presentava públicament com a associació, tot i que ja fa temps que està fent coses, però la pandèmia, havia retardat la seua presentació pública.

Vaig parlar dels diferents tipus de violències masclistes que patim les dones i les xiquetes arreu del món i com no sols es tracta de violències físiques, també n'hi ha d'altres moltes maneres i al llarg de tota la vida.

Després es va obrir un debat i la gent va preguntar el que va considerar oportú i vaig anar contestant les preguntes. Fins ací tot normal.

Em va cridar poderosament com la gent més major, sobretot dones, s'esforçaven per no nomenar específicament al feminisme o, com buscaven les paraules per a justificar als agressors de manera no explícita, però sí molt evident. Van utilitzar mites, i situacions personals com si fora la part general.

No les jutge en absolut perquè han estat socialitzades en una època molt dura on l'obediència als homes de la família era el mandat obligatori i el model del qual no et podies escapar. Les entenc perfectament. A la fi i a la postre, encara que em vulga escapar, ja tinc una edat i he viscut una part d'aquella època que, afortunadament amb militàncies i estudis, vaig poder deixar enrere.

A la xarrada, vaig detectar la necessitat de continuar sent molt pedagògica explicant aquestes coses, perquè encara hi ha gent que no sap identificar el que són les violències masclistes i les confon i pot aplegar a justificar amb altres coses com per exemple frases del tipus això ha passat sempre, els homes tenen altres necessitats, nosaltres les dones som d'altra pasta i així un llarg etc.

I d’aquesta manera, a poc a poc i sense adonar-nos, les dones violentades, assetjades, assassinades, drogades i posteriorment violades, i un llarg, etc. van augmentant.

O aquelles que per por a dir el que volen al seu embaràs i el part pateixen violències obstètriques. O que hi haja discussions de caràcter polític sobre si són o no són violències obstètriques físiques maniobres com la de Kristeller o les episiotomies quan no són necessàries. O les psicològiques com deixar a una mare que ha perdut la seua criatura a la planta de maternitat on totes les dones estan amb les criatures acabades de nàixer i ella està sola i amb el dol de la pèrdua en mig del goig generalitzat de la planta. En fi...

Ficar nom a les coses és massa important per a no naturalitzar la mentira que ho encobreix. I les violències masclistes no físiques encara són massa tabú i massa desconegudes per a parlar d'elles sense que hi haja gent que s'incomode. Per tant, negar les seues formes explícites és, potser, sentir menys dolor per les víctimes. Ho desconec. Sols sé que a data de set de novembre, setanta dones han estat assassinades per ser dones a un sistema que les continua considerant ciutadanes de segona. I aquest sistema té nom propi: patriarcat.

No parlar de violències masclistes o disfressar-les d'altres coses pot fer augmentar aquesta xifra terrible. Que cadascú trie on vol estar. Jo ho tinc molt clar. Sempre amb les víctimes