El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Paco Blay i Àngel Beneito, Historiadors i amics de Paco Aura

Paco Blay i Àngel Beneito

Adéu, senyor Paco

(paraules d’acomiadamanet d’Angel Beneito i Paco Blay)

Francisco Aura -Paco Aura, com tots el coneixíem- és tot un símbol, doncs en la seua vida podem veure reflectida gran part de la història d’Europa del segle XX. Malauradament, li va tocar viure els millors anys de la seua vida, la joventut, en un món difícil i convuls.  

Va néixer a Alcoi el 30 de desembre de 1918, fa quasi cent anys, tot just quan s’acabà la Primera Guerra Mundial, amb les conseqüències de fam, escassesa i atur, i una passa de grip infectava el món sencer. De menut, quan solament tenia vuit anys, hagué de començar a treballar. Prompte es va adonar de la seua nua realitat, en saber que tots no eren iguals, ja que uns tenien de tot i altres a penes podien menjar.

És per això què, en esdevenir el cop militar, Aura va sentir la necessitat de defensar el nou Estat republicà i es va entregar a la causa de la llibertat contra la intolerància i els poderosos que no volien que res canviara; per això es va allistar voluntari sense tenir 18 anys. Va estar en les batalles de Madrid, de Brunete i de l’Ebre, essent ferit en repetides ocasions. Amb la guerra quasi perduda passà a França, on el reclogueren en un camp d’internament ?així anomenaven els francesos les platges, sense condicions de salubritat ni higiene, on van amuntegar als espanyols que fugien de la repressió franquista?. Poc després era enviat a fer fortificacions, a treballar durant quasi un any en la línia Maginot. Però, el malson solament havia fet que començar. En caure presoner dels alemanys fou deportat a Mauthausen, un camp on va veure i viure tots els horrors que la barbàrie humana era capaç de realitzar. 

Així ho expressava ell: “els deportats hem conegut l’empresa més gran de deshumanització i extermini de la història: milions d’homes, dones i xiquets han mort en l’infern dels camps de concentració... una empresa d’enviliment de l’home meticulosament estudiada en les altes esferes”.

Per això, en finalitzar la guerra els supervivents dels camps d’extermini van dir “mai més”. I Aura van assumir el compromís de denunciar, als quatre vents, els crims que s’havien comés contra la humanitat, amb la intenció que “mai més” es tornaren a repetir.

Eixa és una de les grandeses de Paco Aura: el seu compromís que durant anys, fins que la salut li ho permetia, va portar endavant sense defallir. Va fer xerrades en escoles, instituts, universitats, mitjans de difusió, associacions de veïns, entitats cíviques i culturals, etc., amb l’única intenció de revalidar en cadascuna d’elles el seu compromís: denunciar i difondre l’horror de l’holocaust, amb la intenció que no es tornara a repetir.

Però ho ha fet amb un valor afegit que solament podem trobar en persones d’esperit elevat i excel·lent: amb rectitud personal, sense odi ni arrogància, amb senzillesa però amb ambició i voluntat per construir un món millor. Ell mateix repetia que, en darrer terme, “les guerres són el fracàs de la intel·ligència”.

Ha estat un honor i un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Hem gaudit d’ell veient-lo fent cua a l’ambulatori com tothom, acudir a l’ajuntament a pagar els seus impostos, veient-lo passejar amb la seua inseparable Lucia, a qui també volem recordar ara i ací de forma entranyable... Però juntament amb aquesta aparent normalitat, podem afirmar que en ell es trenca un vell aforisme grec que, per altre costat, pot ser tot un programa de vida: ne quid nimis, de res massa o de res en excés. En ell certament tot ha estat excessiu: el mal, i també el bé. El mal, que li venia de fora, perquè ha sofert en excés la intolerància, el fanatisme, la crueltat...; i el bé, que li eixia d’ell, perquè ha mostrat excessos en el compromís per la llibertat, en l’amor a la família, en la fermesa de les conviccions, en la lluita pel “mai més” dels deportats, en la bondat, en la dignitat... Però tot ho ha assolit amb naturalitat, amb humilitat, amb bonhomia...

Bon treballador, bon empresari, bon pare, bon marit, bon amic, bon ciutadà, bon home... Paco  deixa un buit que ningú mai no podrà omplir ni suplir.

Amic, durant anys has sembrat molt bona llavor. A molts ens obrires els ulls, en recordar-nos que l’oblit era injustícia i la memòria justícia. I també quan ens deies que no som responsables del passat, però sí de com l’interpretem. 

Adéu Paco Aura, pols d’estels. Te n’has anat amb els deures molt ben fets. El teu exemple estarà sempre present per a les futures generacions que tant et preocupaven. Els joves trobaran en tu un referent sòlid en aquests dies de banalització i d’incertesa, o de pensament líquid com diuen alguns, com la roca que aguanta tots els temporals.

El teu testimoni sempre perviurà en la nostra memòria. Gràcies per tot el que ens aportat i ensenyat i, sobretot, descansa en pau.