El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Ainielle: on la tendresa es resguarda de la pluja

Imatge de Lucio Abad, fotograf oficial de la Mostra de Teatre

La lluvia amarilla, de Julio Llamazares. Dilluns 23 de maig, al Teatre Calderón. Mostra de Teatre d'Alcoi.

 
Diuen que el fenomen de la pluja és enriquidor: que imprimeix sobre tothom que la rep un procés catàrtic. La vida es diferencia, podem dir, entre aquells que es cobreixen d’ella i qui es llança a viure-la, amb tot allò que comporta. N’hi ha un abans i un després, com en gairebé tot allò que ens envolta.

Als Pirineus aragonesos hi ha un indret on no solia ploure. Tal vegada perquè, de sobte, i de ben a poc a poc alhora, els seus habitants el van abandonar. L’aigua no tenia a ningú a qui acaronar. Paradoxalment, una tempesta d’emocions, barrejada amb jotes i albades d’un caliu extrem, germina i dóna els seus fruits.

Així, La lluvia amarilla, un prodigi de la natura, brollà a l’escenari del Teatre Calderón, la nit de dilluns de Mostra. La cia aragonesa Corral de García s’atreveix amb l’aclamada obra literària de Julio Llamazares, en una adaptació de Jesús Arbués que supera les expectatives del públic assistent. El text, amb la densitat desèrtica que caracteritza aquest tipus d’obres, tosques en una primera aproximació, aconsegueix arribar a l’ànima gràcies al paper treballat i apassionat de Ricardo Joven, que no deixa divagar les nostres ments en cap moment. La seua figura s’emmarca, de manera impecable i quasi mil·limètrica, en un quadre: del paissatge despoblat a la nit estrellada al més pur estil vangonià. El resultat és quelcom plàstic, que l’espectador vol tocar: una textura suau i delicada, a voltes amb pincellades rugoses, que seria incomprensible sense la intèrpret i la veu cantada d’Alicia Montesquiu, ‘alma mater’ d’aquest procés creatiu.

Com les quatre estacions, l’espectador va acomodant-se per a viure la pluja de manera intensa, sense paraigua, sense cap protecció emocional. I, després de les nevades, de la sequera, arriba, i ben fort. Estem desprotegits, però, alhora, emparats en un sentiment universal que ens fa sentir com a casa: lluny d’elitismes culturals, ens uneixen les emocions humanes més bàsiques, leitmotiv d’aquesta proposta tan necessària. Tot allò que ploren els nostres ulls és solitud, decepció, tristesa, duel, abandó rural, amor i família. Res que no ve de nou és Ainielle, realitat i ficció, tendresa agredolça que rega, moltes vegades, les nostres vides. I de manera inesperada. Com la pluja. Deixem ploure, doncs.