El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad,

Germán Llorca-Abad

“Alcoy, todo una brasa (II)” Dia dels músics

Martí Domínguez comença les seues cròniques de les festes d’Alcoi el Dia dels Músics, però primer fa un repàs per tots els tòpics possibles relatius …

Martí Domínguez comença les seues cròniques de les festes d’Alcoi el Dia dels Músics, però primer fa un repàs per tots els tòpics possibles relatius a la nostra ciutat. És curiós comprovar com més de 60 anys després alguns d’ells encara ens sobreviuen com una espècie de fantasma espectral: “Alcoy es un ejemplo asombroso de lo que es capaz de hacer el factor humano”.

Perquè no seré jo qui faça ací una anàlisi d’on ha quedat tot el que va convertir Alcoi en “uno de los primeros pueblos de España”. Des del meu punt de vista l’única de les coses que de veritat conservem bé és la “petulancia”. I, no obstant això, ens ho mirem tot amb una barreja singular d’orgull i enyorança. Orgull perquè no deixa de ser veritat que érem “guerreros de la economía” (i moltes coses més) i enyorança perquè... podeu acabar la frase vosaltres mateixos dins dels vostres caps.

El periodista valencià descriu la tradicional olleta de la nit del músics com un “cocimiento” que cobra “una suculencia casi homicida”. Ací estem d’acord. Ara bé, desconec les raons per les que diu que els seus ingredients són “metralla de higadillos y mollejas, de pechugas y muslos”... igual és que l’any 1958 l’olleta es preparava amb pollastre. “Y luego el café, los cafés con licor”.

De tota la crònica del Dia dels Músics, de la que ja podeu imaginar que diu que és como “un ensayo general” de les entrades, em quede amb la descripció que fa dels participants: “Con traje civil, codo con codo, con sus vulgares gabardinas y sus lentes oficinescos, y sus sombreritos horteriles, sus vientres prepotentes de magnates o sus rostros barbilampiños de combatientes que se estrenan junto al abuelo […] esta noche cada cual es cada cual; el bancario y el hornero, el ‘botiguer’ y el oficinista, el amo ricachón y el empleado humilde”. Poesia pura.

A Martí Domínguez el van apartar de la direcció de Las Provincias per ser un periodista incòmode per al règim franquista. Els seus problemes amb la censura venien, sobre tot, per haver criticat descarnadament la deficient reacció de l’Estat davant la “riuà” de 1957 que va assolar València, mig any exacte abans del seu pas per Alcoi. Però també tenia problemes per escriure coses com esta: “Estoy recordando al ver pasar ‘les filaes’ de alcoyanos, aquel verso prodigioso de Maragall en ‘La Sardana’: ‘…un poble que avança donant-se les mans’. Así avanza Alcoy, como nuestros hermanos de Cataluña, tierra también del caballero ‘Sant jordi’. Quasi res diu el paperet.

No vull acabar esta entrega sense referir l’únic moment de la crònica quan Martí Domínguez parla de les dones (és la frase final!): “Y las alcoyanas, como peladillas en las aceras, en los balcones, en la Plaza Mayor”. Sense paraules.

La setmana que ve, més.

Germán Llorca-Abad