El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad,

Germán Llorca-Abad

“Alcoy, todo una brasa (III)” Dia “l’entrà”

És una sensació que tinc de fa temps. Note, que quan s’acosten les festes, hi ha com una voluntat per demostrar, o de creure, que Alcoi no ha canviat…

És una sensació que tinc de fa temps. Note, que quan s’acosten les festes, hi ha com una voluntat per demostrar, o de creure, que Alcoi no ha canviat. Que Alcoi és encara la població “de un ingenio y de una agudeza sin igual”. Que som encara aquell poble d’una revolució industrial i modernitat comparables només amb Barcelona.

I no ho dic des d’un plantejament nostàlgic, o suggerint que allò fóra perfecte. En absolut. Però ha d’entendre el lector que els alcoians ens comportem moltes voltes com si fórem d’una pasta especial per tot allò.

I, efectivament: el Dia “l’Entrà” de 1958 començava també amb l’acte de la Diana. Llegir la crònica de Martí Domínguez, amb la seua prosa florida i recarregada, ens transporta a un Alcoi que, tot i algunes similituds amb l’actual, ja no existeix. Perquè, que no s’enganye vosté; d’aquell Alcoi, ja no en queda res. Vistos els anys que han passat, la societat alcoiana s’ha transformat en una paròdia d’ella mateixa. I que no s’enfade ningú, perquè no ho escric amb voluntat d’ofendre.

L’any 1958 també va ploure. Una pluja “bajo cuya inclemencia todavía resulta más conmovedora y ‘heroica’ esta entrada”. Una imatge èpica que és memòria col·lectiva de tot el món que haja estat ací algun any per festes passades per aigua. Com ara, les autoritats, amb Ministre de Treball sumat a la festa, li furtaven una part del protagonisme a les capitanies i alferesies: “¡Cuántas notas pintorescas… y conmovedoras!”

Potser una d’elles és la clara distinció que fa el cronista entre les filaes de la gent treballadora (“los ‘Mudéjares’, que agrupa a muchos obreros de la industria alcoyana”) i les dels rics (“y así desfilan (…) los mozárabes, llamados vulgarmente ‘gats’, ‘filà’ en la que figuran muchos ‘grandes’ de la industria alcoyana”). La distinció continua sent coherent… però no tant. Hui en dia la distinció és entre qui ix a les festes i qui no. Les classes socials, simplement, s’han desplaçat d’un nivell a un altre.

Més exemples del sí, però ja no. Quan Domínguez parla del Capità Cristià (l’aleshores alcalde de Ceuta vestit de gusmà), destaca el seu avanç “sobre brioso corcel que casi cubre con su espléndido manto de terciopelo rojo”. Sí; els càrrecs no anaven necessàriament dalt d’una carrossa. Què feia l’alcalde de Ceuta en Alcoi? Molt fàcil: “Le aplaude la multitud y el capitán saluda con su reluciente espada y la ancha sonrisa de quien se siente alcoyano por la más trascendental de las conquistas: la conyugal”. És a dir, estava casat amb una alcoiana. Impresionant el document i les coses que es podien dir i que passaven com a normals.

“Vistosísima escolta y gran pompa de guerreros y damas”. “Entrada indescriptible”. “¡Qué hermosísimas marchas moras!”. “Moros y cristianos de toda edad y garbo”. I, al final, el que comentava adés: com si no hagueren passat els anys, però amb la certesa de que han passat tots. Alcoi ja no és Alcoi, però sí. I la grandesa d’una societat hauria de ser la de saber integrar el canvi natural de les coses sense estridències ni un desgast innecessari.

Un últim apunt. Aquell any de 1958 s’inaugurava a l’església de Santa Maria, reconstruïda després de la Guerra Civil, el templet renaixentista obra de l’arquitecte local Roque Monllor. El que m’ha impressionat és el comentari que fa el periodista tancant la crònica: “yo admiro el soberbio templete renacentista (y) las pinturas religiosas del ábside, obra de un joven artista alcoyano de impresionante y no excéntrica modernidad: Ramón Castañer”. La vida passa en un bufit.

Si no esteu cansats, encara en queda més.