El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad,

Germán Llorca-Abad

“Alcoy, todo una brasa (IV) “Sant Jordi i els Dia ‘els Trons”

Enguany la celebració de Sant Jordi està sent atípica per diferents motius. És en maig, ja que la Setmana Santa ha caigut molt damunt del 23 i darrer…

Enguany la celebració de Sant Jordi està sent atípica per diferents motius. És en maig, ja que la Setmana Santa ha caigut molt damunt del 23 i darrere la pluja i “gota freda”, encara no hem pogut commemorar les glòries. I sabem que tot i ser atípic, no és excepcional (no és la primera volta que passa).

Siga quan siga la trilogia, el dia de Sant Jordi és el dia quan els “innumerables actos matutinos y vespertinos” omplin els carrers del centre. En la seua crònica de la jornada, és la primera de les coses que destaca Martí Domínguez. I en ells, sempre present la música: “¿cuándo duermen los centenares y centenares de músicos de las incontables bandas que llenan a todas horas, día y noche, las calles y los casinos y los hoteles y las casas de Alcoy de pasodobles, de marchas moras cargadas de una melancolía voluptuosa, de solemnes marchas procesionales (…)?”. Igual no és el dia més espectacular. Potser tampoc el que continga l’acte més emotiu. Però, preferències particulars a banda, estic convençut que que és el que més aprecien els alcoians; els festers i els que no ho són, i en bona part i mesura la “culpable” és la música.

El cronista valencià continua el seu relat del dia central de les festes fent un repàs dels actes religiosos (¡com no!). I tot i haver plogut el dia anterior, la primavera és capritxosa i destaca: “Bajo un sol casi estival, la vistosidad de los atuendos, el brillo de las armas y los cascos, la magnificencia de las perlas y la orfebrería de los ornamentos militares, alcanza su máxima belleza”.

M’ha cridat l’atenció l’interés que Martí Domínguez té pels fets pròpiament històrics. Parla dels reis catalanoaragonesos de la “conquista” i destaca la figura de Mossén Torregrossa, descrivint l’origen (o un dels orígens) de la celebració alcoiana: “Los alcoyanos y Mosén Torregrosa reprodujeron para Pedro III el hecho de armas de la derrota de Al-Azrach y la prodigiosa ayuda de San Jorge (…) Y así nació, no como fiesta, no con intención teatral, sino como simulacro guerrero, como maniobra castrense de acción sacro-militar, este milagro -jo ja m’he perdut- popular que revive anualmente en Alcoy con el nombre de Moros y Cristianos, posteriormente extendido a toda la comarca”. ¡Quina forma de contar les coses!

Com tot en esta vida, el dia de les “procesiones” s’acaba. Entenc que al periodista el van cuidar especialment, ja que les referències al menjar i als licors i begudes és constant i es mescla amb la festa: “Por la tarde -después de los aperitivos y las comidas pantagruélicas (…), la grande, la interminable procesión (…) Y la reliquia, como colofón”. Pel que sembla, a la processó també eixien, estirant de “las grandes andas-carrozas de San Jorge”, “dos mansos bueyes soberbios”.

Acaba l’article descrivint el dia del Patró com un “Día de paz y de tregua. Y día fraterno de caridad”; perquè o bé no va dormir, o bé no el van deixar descansar, o bé volia anticipar la darrera jornada de les festes: el Dia ‘els Trons. L’última crònica començava d’una forma molt explícita: “Ha estallado la guerra (…). Una auténtica batalla donde no sólo hay pólvora, sino auténtico coraje y ardor bélico”. Hem d’entendre les coses en el seu context. Si hi ha alguna cosa per la que els valencians de València són coneguts és per les seues “mascletaes” i no puc ni imaginar com viuria l’alardo Martí Domínguez per a que fóra capaç de fer la següent descripció: “No hay en todo el Reino de Valencia, que tratándose de la pólvora vale como decir en el mundo, un alarde como el ‘Alardo’ alcoyano, ‘mascletà’ imponente que dura todo un día y abarca la dos veces kilométrica columna vertebral de la ciudad desde el Viaducto de San Jorge, a lo alto de la larguísima calle de San Nicolás”. Valoreu vosaltres mateixos la dimensió de la comparació.

I com tampoc pot ser d’una altra forma, el periodista dedica espai a descriure els actes de les ambaixades. M’ha cridat especialment l’atenció l’afirmació: “El embajador moro no ha convencido al cristiano. Sólo queda una salida: ¡las armas! -i, atenció-: Desde el castillo grita el embajador cristiano un estentóreo ‘¡Viva España!’, anacrónico y escalofriante”. L’ambigüitat del que està volent dir resulta molt clara.

La quantitat de detalls que contenen les cròniques és molt ampla i faria les delícies dels més curiosos. Un exemple. Arriba el final del matí i el periodista escriu: “Una tregua para comer. Empieza el ‘alardo’ de los aperitivos. Con los mozárabes he asistido a la fábrica de los Pastor a un aperitivo ‘oriental’ -lamentablement no diu en què consisteix eixa orientalitat- de más de quinientas personas (varias comparsas con sus bandas, extranjeros, personalidades alcoyanas y visitantes) servido en el jardín que se abre en varias terrazas sobre la panorámica de los montes hermosísimos que circundan la ciudad”. I, de vesprada, més trons.

Però els trabucs finalment callaran i la festa conclourà: “A las nueve en punto, por entre las almenas del castillo, al son de la Marcha Real y de las campanas de Santa María, Sant Jordi sobre caballo blanco, arrojando venablos sobre los últimos moros rezagados de la fortaleza, corona y cierra la fiesta maravillosa”. Si tanqueu els ulls i canvieu la Marxa Reial per l’himne, enguany tornarà a passar de forma idèntica, com si no hagueren transcorregut 61 anys.

I fins ací arriba el repàs d’estes cròniques. He de reconéixer que m’ho he passat molt bé fent un viatge a les festes de 1958, gràcies a Martí Domínguez. I tot i les brofegades que puc escriure de tant en tant, espere que qui les disfruteu ho torneu a fer plenament enguany. ¡Bones festes! :)