El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Alcoyano: 10 anys de Lugo

Celebació en la Plaça de l'Ajuntament /CDA

ARAMULTIMÈDIA ho va contar des de l'Anxo Carro. Havien passat més de 40 anys i el Deportivo tornava al futbol professional, a la Segona divisió, després de guanyar en la finalíssima al Lugo. 1 a 0 en El Collao (Fabiani) i 0 a 1 en Lugo (César Remón),

ARAMULTIMÈDIA ho va contar des de l'Anxo Carro. Havien passat més de 40 anys i el Deportivo tornava al futbol professional, a la Segona divisió, després de guanyar en la finalíssima al Lugo. 1 a 0 en El Collao (Fabiani) i 0 a 1 en Lugo (César Remón). La ciutat va viure una alegria immensa i va eixir al carrer a festejar una gesta inigualable.

VEURE EL VÍDEO DE L'ASCENS. CLICA ACÍ

Tornàvem a l'elit superant en una lligueta impossible l'Eibar (mireu on han arribat), el Madrid Castilla de Morata, Jessé, Carvajal, Sarabia i altres.... i al Lugo en sa casa. Els gallecs no havien perdut ni un partit en tota la lliga i estava considerat com el Barça de la Segona B.

El Deportivo de Maestro, Carrión, Diego Jiménez, Dani Fernández, Fabiani, Gato o Alvarito, esborrava de la memòria col.lectiva la tragèdia del Cartagena. Dos temporades abans els amics de Cartagena ens llevaren l'ascens en l'últim instant, ells amb 10 jugadors i nosaltres amb tot a favor. Era el Deportivo de Bordalás (ara entrenador del València). Una ferida que alguns encara patim i que costa de cicatritzar.

Lugo fou meravellós, una experiència que alguns poguérem gaudir en directe. Una vesprada del 26 de juny de 2011, amb una humitat infernal i amb estadi de gom a gom que ens rebia amb el 'Benvinguts a l'infern' dels AC/DC. Van caure en una errada fonamental en futbol: Van subestimar el rival.

César Remón va fer el gol de l'ascens amb una assistència magistral d'Àvaro García. El mèrit de Remón, però històricament oblidem que en l'anada, Fabinai obrí l'ascens amb un gol impossible a la treta d'un córner. 10 anys després, ningú no entén com va fer eixe gol, amb una espècie de xut desmanegat.



A Lugo vam patit molt, moltíssim. Aquells en pogueren fer 4 o 5 gols clars, però no tocava. Maestro va treure algunes boníssimes, altres les fan errar incomprensiblement. Gol anul.lat als gallecs i uns últims 20 minuts que semblaren 120. El rellotge no avançava. Amb el 0 a 1, percebíem l'ascens molt a prop, però també la por al fracàs en l'últim instant. Tot semblava que en els últims instants ens anaven a remuntar. 



Recorde que estava fent fotos a peu de camp, i m'acostava a Àlvaro per a cridar-li que estiguera tranquil, que ja quasi èrem de Segona. No s'ho creia ni ell, ni jo.

Després López Acera, el cèlebre àrbitre (ho deixem ahí), xiulà el final i vam viure la bogeria. Crits, bots d'incredulitat i una alegria incontrolable. D'eixos moments on tot es viu en blanc i negre i a càmera lenta. Era molt emocionant veure plorar Fernando Martín, el nostre central, que va tindre la mala sort d'errar en el malaurat partit de Cartagena ja esmentat. I també a David Porras erigit en heroi. Era impressionant. Uns mesos abans era segon entrenador del defenestrat Paco López (ara entrenador del Llevant en primera), a qui van tirar del càrrec de manera totalment immerescuda. En poques setmanes, Porras era el míster més famós d'Espanya.

La gespa de l'Anxo Carro era una Festa total. Ploràvem d'alegria. I l'afició de Lugo plorava de llàstima, però animava i cridava el nom de Quique Setién (sí, el del Barça), a qui aclamaven per la grandíssima temporada que havia fer com al seu entrenador. Lugo era un exemple de com s'ha de perdre. De fet, l'any següent ascendiren a Segona i allà romanen fins hui.

La tornada fou genial, i l'altre moment més emotiu el visquérem a l'aeroport de l'Altet. Recorrerem mig quilòmetre per a arribar a la porta d'eixida. I Allí ens esperava a l'expedició alcoianista un bon grapat d'alcoians i alcoianes que se'ns abraçaren amb una passió descontrolada. Molt bonic.

Fou una experiència periodística i alcoianista que aguarde a la meua memòria i de la que sorgí també una amistat eterna i sincera. Aquella experiència la vaig viure de la mà del meu amic, del meu germà (que em perdonen els germans de sang), Raül Pina. El millor periodista radiofònic que conec, excel.lent company i atent amic les 24 hores del dia, els 7 dies a la setmana.

 



D'aquell ascens queden les cendres i els records. És cert, no estàvem preparats per al futbol professional. Després vingueren bons anys i també de roïns, però el Deportivo sempre sobreviu. Deu anys després, resulta que encetem cicle, de nou en una nova categoria quasi professional. Amb nous gestors que faran oblidar els anteriors ràpidament i dels que ja parlarem quan toque.

Hui estic feliç perquè fa 10 anys que vaig viure l'ascens del meu equip, el del meu poble, l'equip al qual el meu pare em va ensenyar a respectar i a seguir. En Segona i en regional, si toca. Per damunt del Barça i del Reial.