Bruixes

M’atreia l’aspecte extern de la portada on figura un petit poble atrapat dins d’un bibelot de neu, un d’aquests objectes decoratius que mai ens deixa indiferents i que ens sol provocar tendresa i afecte. Ara bé, la temàtica encara en captivava més: l’agitació de tot un poble traumatitzat per un tràgic incendi, fet que destaparà els instints primaris dels seus habitants en un ambient dominat per la bruixeria. Veritat que sona bé? Doncs la novel·la no decep en cap moment. Escrita de manera coral, el lector va coneixent, capítol a capítol, les postures radicalment oposades de les seues protagonistes: un grup de dones que formaven un aquelarre entorn a Sarah, una bruixa reconeguda i de molt bona fama entre els vilatans.

Evidentment, tot i ser ficció, el lector pot anar comprovant certs aspectes aberrants de la història que, encara avui, continuen vigents. Sense dubte, el feminicidi que han patit moltes dones designades amb la condició de bruixa és totalment actual. Recorde haver llegit que al segle XVI moltes dones creuaven Europa per arribar a un poblet dels Països Baixos, on eren pesades en la denominada “Balança de les bruixes”. Si dita balança justificava que la dona en qüestió pesava poc, significava que no posseïa ànima i, per tant, podia volar. En eixe cas, seria sotmesa al “Juí diví”. No cal dir, que moltes vegades eixes balances estaven més que manipulades.

A països africans com la República Democràtica del Congo, xiquetes en plena infantesa, són repudiades, turmentades i abandonades pels seus propis familiars, titllades de bruixes. Infinitat de dones al llarg de la història han estat penjades, torturades i cremades per ser posseïdores d’eixe poder maligne. I no oblidem el cas de Zugarramurdi, que entre els fatídics anys que van del 1609 al 1612 foren cremats 15 bruixes i bruixots tots ells derivats per les persecucions violentes i angoixants de la terrible Inquisició que romania obsessionada amb la proliferació d’aquestes figures en diversos territoris, especialment en la Vall de Baztan. Una justícia, cruel i horripilant.

Tafanejant sobre l’assumpte, llig en una entrevista a la historiadora Maria Tausiet, especialitzada en llibres de bruixeria, supersticions i creences, que allò veritablement despietat d’aquella persecució del cas Zugarramurdi no fou l’actuació inquisitorial sinó la dels propis habitants de peu de carrer, els veïns de tota la vida que culpaven qualsevol persona propera, o forastera, de tots els seus mals: pèssimes collites, infertilitat, impotència, accidents mortals. L’ombra gegantina de la sospita sobre qualsevol dona ja no deixava descansar ningú.

La mateixa Tausiet, esmentava que solia qualificar-se a les bruixes com a dones molestes, inútils, ancianes que ja no servien per a res, vídues, solitàries, invàlides. Un acte de misogínia radical que continua produint-se en l’actualitat, no creieu? En fi, dones a qui interessava fer-les caure en desgràcia, allò que denominem bocs expiatoris. Ocorre el mateix en la trama de la novel·la. Sarah, una bruixa estimada i reconeguda per tots els veïns del poble, es veu abocada a una frenesí d’atacs i d’injúries dels mateixos veïns quan, a conseqüència d’un incendi provocat pels poders sobrenaturals que ha heretat la seua filla, mor un jove templat i  prometedor esportista d’elit, fill d’una de les quatre dones que formava l’aquelarre amb la bruixa.

La situació és tan extrema que, Sarah és condemnada a pena de mort. Però, ara ve allò més bo. La bruixa de Sanctuary, al llarg de tots els anys, ha anat recopilant informació de tots els veïns i sap tots els seus secrets. Sí, he dit de tots els veïns, ja que confiaven en els seus poders benèfics i reparadors i havien vist llum al final del túnel fosc que caracteritzava les seues fosques vides. Com de fàcil és moure una fitxa i tombar la torre de Babel entre els humans! Cada vegada més continue pensant que els no humans són més humans que els humans.