25 anys de les primeres dones conductores d’autobús urbà a la ciutat

Adhara Calvo (Dori) i Ana Vega compleixen aquest febrer 25 anys treballant com conductores de l’autobús local (Tuasa-Vectalia). Elles van ser pioneres i van obrir les portes de les dones que treballen en l’actualitat. Actualment son tres contant-les a elles.

Ni Ana ni Dori volien ser conductores en un inici. Ana es va traure el carnet mentre estudiava per a ser Policia Local. Prèviament havia treballat en àmbits molt diversos, de fet va estudiar Interiosime i va estar a una botiga de mobles i també va ser professora d’autoescuela; treballava per a Correus quan va optar al lloc de conductora de bus urbà. Dori, en canvi, volia ser Bombera o Guardia Civil i també havia exercit de treballs diversos: celadora, conductora de camió i de treballadora a una gasolinera. A ella li ve en la sang allò de conduir, tenia un tio camioner, Adriàn Martínez, 'El Roig'. Dori es va recorrer tota Espanya en camió per agafar experiència.

A l’any 2000, una nova llei (amb subvenció dirigida a empreses) motivava la contractació de dones a treballs on generalment hi havia poca presència femenina. Aquesta va ser la porta d’entrada per a les dos. Açò sumat a que el servei militar va deixar de ser obligatoria i allí molts homes es treien el carnet d’autobús. Aleshores, traure’s el carnet era car i hi havia molta necessitat de conductors.

Ana explica que el seu iaio va finançar la matrícula a l’autoescuela per a que ella pogués traure’s el carnet. Somriu al recordar al seu iaio.

Les mirades des del carrer i dels usuaris que pujaven a l’autobús no es van fer esperar, i encara a dia de hui, asseguren que reben comentaris masclistes d’homes majors que no veuen amb bons ulls que les dones conduisquen: “És curiós, quan hem de passar per un lloc estret, veus les mirades. Als home no els jutgen com a nosaltres”, assegura Vega. Però també hi ha comentaris molt positius que alaben la seua tasca i asseguren que ho fan de meravella i son molt agradables amb la gent.

Encara que l’any 2000 semble no estar tant llunyà, les dos han hagut de lluitar per visibilitzar qüestions de gènere evident i necessàries. Per exemple, la necessitat de pantalons d’embarassada. Vega narra que li van cridar l'atenció per no portar l’uniforme de treball quan ja no li cabia el pantaló de la feina i no li havien facilitat un altre. Més tard sí ho van fer.

S'ha de tenir en compte que durant la gestació les necessitats canvien i per exemple, resulta complicat parar per anar al servei, doncs l'autobús no disposa d'un al seu interior. Açò és un handicap per a les dones embarassades que condueixen de manera professional. També ho és la menstruació, amb  la necessitat de parar per anar al servei a canviar els productes d’higiene femenina. Aquestes qüestions mai s'havien hagut de tindre en compte en un sector ampliament masculinitzat.

Ana també narra com va obrir portes per al permís de lactància o el permís per a la conciliació familiar, coses a les que es té dret per llei. Segons explica, aquesta feina, per qüestions d'horari, té complicada la conciliació  de la vida laboral amb la familiar, sobretot quan hi ha xiquets menuts.

Dori assegura que els agrada molt la feina, que a més té igualat el salari entre homes i dones, però que noten que ja han complit amb tot el que podien. Ella, ha tingut diversos problemes de salut i ara, ja prop de la jubilació, desitja descansar.

A partir d’ara, les dones que en un present o futur treballen com a conductores, tindran el camí un poc més senzill, encara que segueixen sent minoria.