50 bales per al Grey o la caiguda del feminisme

Des que en 1791 Olympe de Gouges fes la primera declaració dels drets de la dona fins els nostres dies la condició de les dones ha canviat molt. O no? Tal vegada la retòrica i la filosofia intenten amagar una evident concepció patriarcal latent en el pensament contemporani, perquè si tenim un immens nombre de dones "enamorades" del protagonista de la novel·la '50 sombras de Grey', és evident que alguna cosa no estem fent bé. Que s'haja convertit en un fenòmen mundial, que milers de dones, de totes les condicions estiguen encantades amb un maltractador, a mi personalment em fa vergonya i em preocupa de forma extrema.

Al començament del fenomen vaig intentar entendre el perquè a tantes dones els agradava aquest obscur personatge. Per una banda suposava que es tractava de dones amb poca cultura, però aquesta idea va caure en veure que dones amb estudis superiors eren fervents seguidores del fenomen. Més tard vaig pensar que tal vegada era conseqüència d'una diferència generacional, i que les dones més joves no serien seguidores del Grey, però tampoc era el cas, dones de totes les edats gaudeixen de les perversions sexuals d'aquest malalt maltractador. Tal vegada, dones amb poca activitat sexual, o activitat poc satisfactòria fugien de la seva reprimida vida i creen a través d'un erotisme paral·lel una vida sexual plena, però tampoc és el cas. El Grey agrada a joves, majors, casades, solteres, reprimides, promiscues... Aleshores, què tenen en comú totes aquestes dones que parlen obertament del Grey? Jo, amb la meva experiència, he notat una educació arcaica i patriarcal. Perquè si bé és cert que la descripció de les escenes eròtiques a totes les persones ens agrada i excita, és evident que podem buscar aquest tipus de literatura en altres novel·les, com és el cas de la meravellosa col·lecció 'La Sonrisa Vertical', ara desapareguda, però que ens ha donat tot un món eròtic desconegut per a la gran majoria del públic. Què fa que les dones compren aquest llibre en compte de les publicacions eròtiques de 'La Sonrisa Vertical' (per posar un exemple)? I la resposta és fácil: l'acceptació social. Mentre les persones consumidores de publicacions eròtiques eren vistes com a una espècie de pervertides sexuals, ara aquest fenomen és acceptat per una immensa majoria i aquelles que estiguen a favor del Grey s'erigeixen com a modernes i aquelles que estiguen en contra automàticament es converteixen en una espècie de reprimides sexuals que no viuen la seva sexualitat obertament i sense cap tipus de parany. Però vull dir una cosa, és completament el contrari, heu necessitat d'una publicació acceptada per la majoria per poder fer volar els vostres somnis, heu necessitat que vinga un maltractador acceptat socialment per poder parlar d'allò que abans no sabíeu parlar.

I el pitjor d'aquest fenomen és, una altra vegada, l'educació i els models sexuals i socials que ens transmet, dones que descobreixen el seu cos gràcies a un home, dones que són esclavitzades. És un pas enrere i una bufetada social a tots els ideals de grans sufragistes i feministes del món. Si bé és cert que hi ha publicacions i articles d'opinió que ens ajuden a entendre millor el món femení, és una llàstima que continuen venint de la mà dels autors masculins. Les dones encara no som conscients del nostre retard conceptual, i no és tracta de ser millor, simplement de ser autònomes i sobretot de ser lliures. En la literatura universal (i ara en el món del cinema), les dones simplement, excepte comptats casos, apareixen per a poder contar la història dels homes; som un complement de moda essencial per a la vida masculina. I mentre alguns homes evidencien aquest retard i escriuen articles sobre la nostra condició, cosa realment admirable, a mi personalment em fa molta llàstima i sobretot por. Articles meravellosos com 'La Vulva es bella' estan escrits per homes per mostrar-nos a les dones el nostre propi cos, o la nostra pròpia sexualitat conceptual. I en aquest punt vos dic a tots aquests homes que ens parleu i ens ensenyeu els nostre cos que ja està be, ja n'hi ha prou, cap home sap més del meu cos que jo mateixa, cap home sap més dels meus somnis que jo mateixa i cap home pot saber què m'agrada o em deixa d'agradar si jo no li ho explique abans. Sobren dones inconscients del seu poder humà i sexual, i sobren homes massa sabuts que ens ensenyen el nostre cos, sobren homes que sota la "bandera feminista" busquen reflectir una visió d'ells mateixos, moderna i sensible, única i exclusivament per poder lligar amb nosaltres (no us equivoqueu, aquests són els masclistes més perillosos).

Aquests homes que diuen vetllar per nosaltres són els que, asseguts, sense comptar amb les dones, fan la llei de l'avortament, una llei pensada per als milers de dones que moren a Espanya per avortar en mans de falsos metges sense escrúpols (algunes fonts parlen d'unes 1.000 dones a l'any, mentre que d'altres parlen de 4.000), una llei pensada per a eixes dones adolescents que travessant la Jonquera o les Torres d'Hèrcules venen a Espanya, el paradís del turisme, per acabar en mans de milers de "Greys" maltractadors que les obliguen a prostituir-se. Eixes dones moren cada any al nostre costat, mentre nosaltres gaudim de Portaventura o Terramítica amb els nostres fills, elles moren cada dia a dos carrers d'on nosaltres prenem el sol, però clar, no li importen a ningú... són putes! Són les dones sense nom, les oblidades, les que no tenen papers ni estan censades, les que volien fugir de la misèria. I tal vegada no t'importen a tu, però elles, són filles, germanes, nebodes, amigues d'algú, i tenen nom, encara que no papers.

Hem arribat a un punt, en què sembla que la política del 'tot val' forma part del nostre subconscient col·lectiu, busquem la forma d'eliminar tabús, ferides, en la ja massa llarga 'guerra de sexes', ens fem els moderns, sense madurar la nostra consciència i escrivim sobre les prostitutes intentant donar una imatge "progre" utilitzant la vida d'altres persones. No fa molt, vaig llegir un article en El País en què un escriptor feia una entrevista a diverses prostitutes, elles parlaven obertament del seu treball i semblava fins i tot genial, qualsevol dona els hauria tingut fins i tot enveja. Fins que una lectura més profunda, i analitzant les diverses històries, et donava una visió gens bonica de la vida d'aquestes dones, la gran majoria havien patit abusos en la seva infantesa o pubertat, o d'altres tipus de traumes. I és que és genial dignificar la vida i el treball de les prostitutes, és magnífic i sobretot necessari, però d'ahí a mostrar-lo com el treball ideal hi ha un gran camí. Senyors "ser puta no mola gens", i és evident que es fa per necessitat o com a conseqüència d'algun tipus de trauma. No obstant açò no és més que una opinió, no sóc experta, però si d'alguna cosa sí que estic completament convençuda, és que alguna cosa fa pudor a podrit en la ment de les dones actuals. Si el nostre mite sexual és un maltractador esclavista patriarcal, estem confonent passió amb possessió i tenim un llarg camí per fer, i sobretot molt que madurar.

Elisa Guillem