El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Açò no hi ha qui ho pare

Hem arribat a un punt, referent a la recuperació de la memòria democràtica, que sembla anar per bon camí i es compleixen els objectius. Vull dir, que…

Hem arribat a un punt, referent a la recuperació de la memòria democràtica, que sembla anar per bon camí i es compleixen els objectius. Vull dir, que ara mateix la societat està més sensibilitzada en acceptar el tema de la memòria; almenys, sembla que ho veu amb menys estranyesa. No hi ha la fòbia que trobàvem a l’inici;  sens dubte per les seqüeles que va deixar el pacte de silenci provocat pel terror feixista dels anys 40. El tema s’ha normalitzat no solament per diferents entitats memorialistes que han sorgit per tot arreu, també les noves generacions ho veuen d’una manera més innocent. Al contrari que abans, hi ha molta més curiositat en conèixer aquella etapa que tant es parla a les xarxes i mitjans d’informació.

Per la meva part, he intentat exposar setmana a setmana la meva versió particular d’aquest tema. Un tema que s’ha mantingut extremadament calent sobrevivint soterrat amb cendra. De xiquet cuinàvem a casa amb carbó vegetal i sempre havia vist que ma mare guardava les brases de carbó de mig dia cobertes de cendra per a la nit o pel dia següent. Era un estil d’estalviar energia que hui s’ha perdut. El carbó encés es convertia en cendra i per tant es malbaratava inútilment.

El mateix va passar al final de la dictadura franquista. Les pors, els patiments, les vexacions rebudes, la fam, els horrors, les deslleialtats i traïcions, els desapareguts, les mentides... tot el que va suposar aquella llarga nit, va quedar soterrat de cendra com si  d’una gran brasilada es tractara. Calia callar-ho, «mejor no meneallo». Alguna cosa com aquesta va passar també amb la transició. Un període històric que algun dia caldrà analitzar tranquil·lament per deixar memòria. No pot ni deu quedar cat etapa de la vida oculta o boirosa. La recuperació democràtica i dignificació de la Segona República que estem fent ara mateix, pot servir-nos d’experiència. No cal culpar de res a ninguna persona ni entitat; simplement analitzar la història i veure quines coses s’hagueren pogut fer millor. Crec que s'obsessionem massa voltes buscant culpables, quan la nostra obsessió havia de ser conèixer millor la història per descobrir les coses que s’han fet mal i no repetir-les.

Hem arribat a una època que s’ha generalitzat la difusió amb pels i senyals d’aquell període fosc en que va quedar la República, guerra i repressió franquista. Una època que ens incomodava a tots parlar d’ella. Tant ens va afectar, que va deixar un parell de generacions amb un buit històric que sortosament ha començat a omplir-se. Hem arribat a la conclusió que una societat normalitzada mai no pot deixar aparcat un buit històric insuficientment aclarit. La civilització ha anat millorant-se des de temps immemorials ajudat per la ciència empírica. És convenient tindre sempre referencies i per això és imprescindible que no s’amague res, que es diga cada cosa pel seu nom sense eufemismes.

Cal una societat generalitzada activament filantròpica a tots els nivells. No poden haver-hi contradiccions amb tot allò que pensem, diem i fem. L’escola ha de ser responsable i conseqüent en ensenyar la història amb l’ètica que l’envolta. Totes aquestes idees tenen una base fonamental amb la formació de la persona humana i ara comencen a dur-se a la pràctica a les escoles, tot i que d’una manera tímida. Així i tot, mai no s’havien experimentat a l’ensenyament com ara. Actualment estan eixit propostes didàctiques com aquesta de «no oblidem» que ha editat el Fòrum per la Memòria de Cocentaina. Ensenyar a les escoles una història tergiversada com es va fer, per donar culte a un règim no democràtic, segons la cultura romana és un crim de lesa majestat. Les generacions septuagenària i octogenària mai no van rebre a l’escola una definició clara del que era la dictadura franquista i la República. Mai no els indicaren els avantatges ètiques d’una democràcia en relació a la dictadura.

Actualment, després de quatre dècades i mitja d’haver-se restaurat una democràcia formal, sembla que per fi ha començat a utilitzar-se pedagògicament el que entenem per Memòria Històrica i Democràtica. Han començat les escoles a ensenyar a xiquets i xiquetes, infantils i adolescents, les incidències bèl·liques i dictatorials que passaren el seus avis i besavis. Tot i així, cal dir que és tracta principalment de la voluntarietat d’alguns mestres i professors. Esperem que el proper curs siga ja l’autoritat docent territorial qui faça una planificació adequada. S’acaba d’aprovar una llei que seria paper mullat si no s’adoptaren (amb totes les conseqüències) les mesures pertinents a l’ensenyament.

Hem de mostrar la nostra satisfacció i volem compartir-la. Els actes que estan fent-se relacionats amb la memòria democràtica, tant reivindicatius, pedagògics com lúdics, estan tenint una assistència i ressò adequat. Per les xarxes socials corren tota classe de publicacions que a voltes arriben a desbordar-nos. Especialment documentals, reportatges testimonials, pel·lícules, etc., que van omplint les llacunes històriques d’una etapa que no hi ha cap justificació deixar-ho a mitja llum. Són documents visuals i gràfics, des de diferents angles, plens de rigor. Solament cal distingir les que queden encara de la dictadura, d’aquell època que es rendia culte al règim de Franco. Les d’ara, les que partixen d’un estat democràtic i fetes per professionals de la història i la docència, estan garantides. La societat va fent-se adulta, ha deprés a pensar i diferenciar; sap que els feixismes sempre han aprofitat la democràcia per traure el cap.

Aprofite aquesta ocasió per afegir uns enllaços de reportatges que són una xicoteta mostra del que hi ha a les xarxes sobre la Memòria Històrica i Democràtica. El primer és molt explícit i parla sobre l’arxiu de la Guerra Civil conegut popularment com «Els papers de Salamanca»:

 

El segon es diu «La tierra tiene memoria» i ens parla de les dificultats que han hagut per salvar diferents entrebancs en recuperar restes de republicans assassinats. Tots els dies ixen a les xarxes noves restes encontrades:       

Finalment, el tercer ens parla d’unes «cartes robades» que quedaren oblidades a la seu de la falange de Manises:  

Són els primers que m’han vingut a la mà. Es troben a Yotube i són gratuïts. D’aquests o pareguts, n’hi han a centenars que ens donen una idea del que va ser la dictadura franquista i el clima que es va viure. En cada un d’ells hi han diferents històries que esborronen. Actualment hi han milers d’entitats i llocs que estan treballant per recuperar finalment aquella memòria que entre tots intentarem esborrar. Pensem, tot el seriosament que puguem; si no tenim memòria no som ningú. Si no tenim consciència d’on venim i per on hem passat, podem repetir històries que mai havien d’haver ocorregut.