Agarreu-vos i confieu

Al mateix moment que vaig assimilar l'ascens de l'Alcoyano -uns quatre o cinc dies després d'aquella màgica vesprada de Lugo- els temors començaren a envair-me, cosa lògica perquè, almenys a la meua vida, cada èxit ve acompanyat per nous reptes i, sobre tot, per dificultats. Què farem amb la plantilla? I El Collao? Farem el ridícul a la nova categoria? Ens passarà el mateix que l'Alacant i el somni es convertirà en un malson?

Com si fóra el traçat sinuós d'una muntanya russa, cada noticia positiva ha estat acompanyada per una de negativa: si hagué un allau de renovacions de carnets, s'assegurava que El Collao es quedaria menut; quan el ritme ha descendit, molta gent ha començat a dir que si arribem als 3800 socis ja estarem més que pagats. L'equip, per uns, es competitiu; per altres, és carn de descens, més encara després del 4-0 d'Alzira. La conversió en societat anònima, es diu, no serà fàcil, però membres del club asseguren que l'Alcoyano serà el club més sanejat del futbol espanyol.

Opinions contradictòries com aquestes revelen que el periple del nostre club en la Lliga Adelante no serà gens fàcil. La incertesa forma part de les nostres vides, però no podem oblidar que el més important és el camí (apassionant) que ens queda per recórrer. Si una muntanya russa i la situació actual de l'Alcoyano es pareixen en alguna cosa és, precisament, en la necessitat de confiar. És clar que la confiança no garanteix res, però sense ella el millor serà que ens baixem de la vagoneta i ens embarquem en una altra aventura.

GUILLERMO J. PÉREZ