Agnès Vidal, escriptora: "Hem de fer el possible per mantenir viva la història dels nostres pobles"
Agnès Vidal és una jove escriptora i filòsofa alcoiana que inaugura la III Trobada d'Escriptors Amics de la UNESCO d'Alcoi. Dissabte 7 de maig presentarà Fem Safareig, en el Club d'Amics de la UNESCO. El cicle està organitzat pel club d'Amics de la UNESCO i la Coordinadora pel Valencià. La presentació anirà a càrrec dels també escriptors, Francesc Bodí i Francesc Gisbert. Fem Safareig va guanyar el 17é premi Bernat Capó d'Investigació. És un recorregut pels llavadors i el que significaven per a la vida de les dones.
Segons Agnès Vidal, Fem safareig, "pretén donar veu a les dones que anaven als llavadors, perquè aquests no només han estat lloc de trobada on es reunien les veïnes per netejar la roba, també eren un escenari privilegiat on compartir experiències i converses. Els homes es trobaven al casino del poble i les dones al llavador... i pobre de l'home que s'atrevira a rondar per allí!". És el testimoni d'una trentena de dones, una part de la nostra història silenciada.
Agnès Vidal i Vicedo (Alcoi, 1979) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. En el camp de la narrativa curta ha estat guardonada amb el XII Premi de Literatura Breu Vila de Mislata; el XIV Premi Sant Jordi, promogut per la Xarxa de Dones de 50 i més; el III Premi de microrelats amb motiu del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, convocat per l'Institut Català de la Dona, així com el VII Concurs de Relats Breus Hem de Parlar, convocat per IB3. A més, ha publicat el treball d'investigació El Cementeri dels Anglesos. L'herència Britànica a Dénia (Edicions del Bullent) i el recull de contes Petites Engrunes (Ed. Grup de Calabrot), del qual és coordinadora i coautora. També ha participat de la publicació "Ofegat per la burocràcia i els set relats finalistes del XXI Premi Illa de Menorca de Narració Curta". Durant onze anys ha estat col·laboradora habitual de la Revista Lletres (Grup del Llibre). És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Actualment treballa d'educadora mediambiental a Eivissa.
L'escriptor alcoià Francesc Gisbert i Agnés Vidal dialoguen sobre Fem safareig a ARAMULTIMÈDIA.
FRANCESC GISBERT: Què et va motivar a escriure un llibre sobre la història dels llavadors?
AGNÈS VIDAL: Tot plegat sorgeix d'una mirada nostàlgica cap a l'ambient que es respirava als llavadors. Vaig començar fent fotografies en les meues excursions de cap de setmana, fa un bon grapat d'anys, fins que em vaig adonar que un projecte tan entranyable no es podia quedar només en imatges. Havia de donar veu a les protagonistes. Conscient que potser ens trobem davant la darrera generació de dones que encara va a fer la bugada al safareig, la sèquia o el riu, vaig començar a entrevistar aquelles que m'anava trobant en el meu passeig pels llavadors del País Valencià fins fer de «Fem safareig» el meu particular homenatge a les nostres àvies, que tantes hores han dedicat a una feina tan feixuga.
FG: Què tenia de bo i què de roín el món dels llavadors?
AV: Efectivament, el món dels llavadors tenia dues cares. Per una banda estava el paper de socialització que exercien per a moltes dones, en tant que eren un espai de llibertat on podien parlar, sempre lluny de la mirada autoritària dels homes. Com s'ha dit en alguna ocasió, venien a ser les xarxes socials de l'època. Allí compartien confidències, xafarderies... arreglaven el món, tot sense deixar d'atendre la roba que estovaven, fregaven i esbandien.
També cal tenir en compte el treball físic que hi havia al darrere. No podem oblidar de cap de les maneres que carregar amb la roba banyada era un càstig per a l'esquena, les cames o les mans. Sense anar més lluny, m'he trobat dones que han arrancat a plorar quan els he fet recordar els episodis que van haver de patir abans que arribara la rentadora a les cases.
FG: Si hagueres de triar tres llavadors, quins serien?
AV: Sense cap mena de dubte serien tres llavadors que encara estiguen vius, que encara estiguen en ús. Potser em quedaria amb el de Planes de la Baronia, per la seua arquitectura; el de Vilamarxant, perquè m'ha regalat escenes de gran bellesa, de mà de Maria «la madrilenya», una dona de 87 anys que encara va diàriament a rentar la roba, d'amagat de la seua filla; i el Sant Mateu, per la seua forma irregular que permetia que les dones no s'hagueren de barallar per qui ocupava el cantó.
FG: En un llibre anterior, El cementeri dels anglesos, fas un repàs a la història d'una altra classe d'edificacions. D'on et ve l'interès per unir filosofia, història, arquitectura i costums?
AV: Supose que de la meua formació i de ser un cul de mal seient. Sóc una persona moguda per la curiositat. En El Cementeri dels Anglesos el que m'interessava, més que treure a la llum la història del lloc, que també, era rescatar la biografia de les persones que van ser soterrades en aquell tros de terra amb el qual ara tothom vol especular. M'interessa fer present el passat i, si es tracta d'un bocí de la nostra història del qual no sé sap res, o del que hi ha un buit bibliogràfic, encara més. Escric el que m'agradaria llegir, en definitiva.
Crec que hem de fer el possible per mantenir viva la història dels nostres pobles, perquè darrerament sembla que siguem especialistes en esborrar les marques de la nostra història i tot apunta que aviat no quedarà cap vestigi de la manera que es tenia de llavar la roba.