Alcoi diu adéu a l’estil Mackintosh: la desfeta de la nostra estètica urbana

Alcoi sempre ha tret pit de la seua singularitat. Som la ciutat dels ponts, la ciutat de la indústria i, sobretot, la ciutat de l’art. Però hi ha una xicoteta tragèdia silenciosa que està passant davant dels nostres ulls cada vegada que s’inaugura una obra pública: estem perdent el nostre ADN visual. El mobiliari urbà d’estil Mackintosh, que durant dècades ens ha diferenciat de qualsevol altra ciutat de l’Estat, està sent substituït per un disseny genèric, fred i sense ànima.

Un tribut d'acer i geometria. Per a entendre el que estem perdent, cal tornar als anys 80. En aquell moment, es va prendre una decisió valenta i brillant: dissenyar un mobiliari urbà exprofés per a Alcoi. La font d’inspiració no va ser cap catàleg de multinacional, sinó el nostre propi patrimoni. Es va retre homenatge a l’obra d’Art Déco més imponent de la ciutat: el pont de Sant Jordi.

D’aquella inspiració en les línies rectes, els quadrats i l’elegància geomètrica de Charles Rennie Mackintosh, va nàixer una estètica única. Fanals, fonts, bancs, "l'enramada" de Festes i papereres que no eren simples objectes funcionals, sinó extensions del monument que ens vigila des de dalt del del riu Riquer. Era un Alcoi que volia ser modern respectant la seua història.

La invasió del que és genèric: la sorpresa —i la decepció— ha arribat amb les darreres intervencions urbanístiques. Sembla que a l’Ajuntament s’ha perdut la memòria o, pitjor encara, el gust per la coherència patrimonial. El primer senyal d’alarma el vam tindre amb la remodelació del carrer Entença. On hauríem d’haver vist la continuïtat del nostre estil propi, ens vam trobar amb un mobiliari que podria estar en un polígon industrial de qualsevol perifèria.

La tònica ha continuat de manera implacable. A la plaça de Sant Maure, un espai emblemàtic al cor del centre històric, el disseny Mackintosh va brillar per la seua absència. També ha dit adeu el "peatonal" carrer Sant Josep. I ara, la confirmació del desastre arriba amb la recent Plaça de la Rosaleda i  l'actuació en l’accés sud d’Alcoi. L’entrada a la ciutat, la primera impressió per a qui ens visita, ha renunciat completament a la nostra senya d’identitat. Ens estem convertint en una ciutat "clau en mà", idèntica a qualsevol altra, on el formigó i el metall estàndard han guanyat la partida a la personalitat.

Per què importa? No es tracta només d'una qüestió de nostàlgia. El mobiliari urbà és el fil que cus el teixit d'una ciutat. Quan un visitant camina per Alcoi i veu detalls d'estil Mackintosh, sap on està. Hi ha un relat, una història que connecta el carrer amb els nostres ponts i el nostre passat artístic. En canviar-lo per models de catàleg barats, estem empobrint el nostre patrimoni visual.

Alcoi diu adéu a l'estil Mackintosh sense fer soroll, però amb un cost cultural altíssim. Si no som capaços de protegir allò que ens fa únics, acabarem sent una ciutat sense rostre. És hora que els responsables de l'urbanisme local miren menys catàlegs i alcen la mirada cap al pont de Sant Jordi. Perquè una ciutat que no es reconeix en els seus carrers, és una ciutat que comença a oblidar qui és.