Alcoi per a forasters: els Ponts

Entre rius, barrancs i muntanyes va néixer Alcoi, en un lloc que diríem de difícil orografia, paraula present, per cert, a tots els llibres d'història sobre la nostra ciutat. Els obstacles naturals, dirà algú, ens espavilaren; de la força dels rius s'aprofitaren fàbriques, molins i batans; del barrancs i muntanyes aparegué Sant Jordi, salvador mític que ressuscita tres dies per any.

Ponts, metàfora que acosta cultures i persones, a vegades sense saber per què. Braços de pedra que vertebren Alcoi, que uneixen barris i donen vida més enllà del centre, on va brotar el primer nucli urbà. En definitiva, passadissos que condueixen als matisos d'un lloc que a molts ens sembla aparentment màgic.

Amb formes i noms diversos, uns tenen llunes i altres son viaductes amb categoria de pont. Porten el nom d'un polític assassinat (Canalejas) i d'una regent desconeguda (Maria Cristina). Recorden un alcalde franquista (Terol) i un volgut guitarrista (José Luis). Són homenatge viu d'un patró oblidat (Sant Roc) i, com no, no podia faltar el pont de Sant Jordi, sempre Sant Jordi. Per acabar-ho d'arreglar, tenim el pont d'una Petxina que ningú sap com va anar a parar ací.

Més de dos segles entre nosaltres i ningú se'n recorda dels altres ponts, els antics. La falta de memòria no ha impedit que sobrevisquen abandonats al llit del riu, o en un nou emplaçament sense context històric però amb la supervivència assegurada pedra a pedra.

Símbols d'Alcoi, formen part de la nostra quotidianitat gràcies a la volta als ponts i el seu flux incessant de veïns i coneguts, d'històries que sempre semblen les mateixes. Amb el futur lligat a aquesta construcció civil, esperem un altre pont com a regal de Nadal (Gràcies!), que durà el nom de Francesc Aura, un supervivent de l'horror de Mathausen. I encara un més, el que unirà els barris de Batoi i Santa Rosa que, pel que sembla, encara no té nom. Sense ponts, no seria res senzill estimar aquesta ciutat.