Alcoi per a forasters: la Via Verda

Cruïlla de camins; senda que uneix, i separa, ciutat i natura; excusa per fugir de l'asfalt i els vehicles motoritzats. És la via verda d'Alcoi: la ruta del colesterol, ara dels aturats, lloc d'encontre de caminants, ciclistes i corredors (runners en l'idioma modern) que busquen pau i desconnexió.

D'arrels ferroviàries, és el testimoni discret d'una fallida obra pública als anys de la dictadura de Primo de Rivera. S'acabaren els diners i no es pogueren posar els rails; per això no tenim tren fins Alacant, evidència d'una herència desastrosa reconvertida en tot un luxe per als sentits.

Molt més popular que abans, és la nova i respirable l'alternativa a la vella volta als ponts. Tots volen fer-la, almenys fins al poliesportiu, o només començar-la per descobrir un tresor que té forma de racó (de Sant Bonaventura o dels alcoians, què més dóna!) envoltat d'aigua, xops i bolets quan és temporada.

Construïda amb túnels que perforen muntanyes, il·luminats i plens de goteres, quan plou. Comunicada gràcies a viaductes i un pont de set llunes, encara que són huit si es compten bé. Pot ser que ara estiga sempre de gom a gom, que ja no es puga passejar sense esquivar als entusiastes de les dues rodes o als amants de les curses, però en realitat allò important no ha canviat. Només cal disfrutar de les vistes -la Font Roja inclosa- o gaudir d'una sensació de llibertat que pareix impossible d'assolir tan prop d'una ciutat que viu baix la dictadura dels sorolls i la brutícia.