Alcoi per a forasters, una guia de referències locals

Abans de començar, un petit aclariment: aquest article forma part d'un projecte més ampli anomenat "Alcoi per a forasters", una mena de guia plena de referències locals que tractarà d'explicar la realitat alcoiana a la gent de fora que estiga interessada. Si açò no pot ser possible, supose que també pot fer el paper de crítica desenfadada -i inofensiva- de la ciutat que em va veure nàixer.

Ciutat amb mentalitat de poble. Poble que es convertí en noble i lleial ciutat per gràcia reial. Situada entre muntanyes, a mig camí entre Alacant i València, i encara amb sensació d'incomunicació. Que em perdonen l'autovia i el tren.

De passat industriós i amb present imprevisible i avorrit. El tèxtil i les fàbriques donaren pas a una ciutat de serveis que a vegades perd la memòria, que abans fa honors a un Trillo, de Cartagena, que a Paco Aura, un fill supervivent de l'horror de Mathausen.

Plena de ponts i contradiccions, fou bressol primigeni de l'anarquisme, però encetà el tercer mil·leni amb un govern de dretes que intentà privatitzar un tros de la nostra Font Roja, cor i pulmó natural d'Alcoi.

Ciutat heterogènia, petit món de xafarderies i meravelles, on tot és una barreja de festa, festa i festa de moros i cristians amb expressions artístiques de gran qualitat. Parle de l'Ovidi o Isabel Clara-Simó, entre altres. I cardats, exhibicions constants d'alcoiania, altres banalitats -sense oblidar la moral!- i una certa dosi de sentir-nos superiors als altres. A tots els altres. A vegades sense merèixer-ho.

Amb rius sense massa aigua, Alcoi saluda els sentits dels forasters i forasteres. Si alguna vegada sembla que no us estimem gaire, penseu que som gent difícil però especial. Benvinguts a la nostra terra.