Article d'opinió de Hele Molina , Portaveu de l'assamblea de l'organització juvenil socialista d'Alcoi
Alcoi també té un problema d'habitatge: l'11 de novembre, a la vaga general
Parlar d'habitatge ja no és parlar únicament de qui pot comprar-se una casa o de qui pot pagar un lloguer. És parlar de les condicions de vida de la classe treballadora, de les oportunitats de la joventut i de quin futur tenim al davant. I Alcoi, encara que siga una ciutat de dimensions més reduïdes que València, no és aliena a aquesta problemàtica.
Segons les dades del cens de 2021, Alcoi compta amb 4.450 habitatges buits, un 13,14% del parc immobiliari. A més, 2.798 habitatges consten com a d'ús esporàdic. Com és possible que, mentre moltes persones tenen dificultats per accedir a un habitatge digne, milers de cases no siguen residències habituals? La qüestió no és només quants habitatges tenim, sinó també qui els té i amb quina finalitat. A escala estatal, el 10% més ric concentra el 42% del valor de les propietats residencials.
L'habitatge s'ha convertit en un actiu econòmic i una oportunitat d'inversió, abans que en un lloc on poder viure. Les conseqüències són quotidianes. No és raonable que una generació sencera haja de plantejar-se continuar vivint amb els seus pares després dels trenta anys, malgrat treballar. Tampoc ho és que un fons d'inversió puga adquirir un edifici sencer, desplaçar les persones que hi viuen i convertir-lo en un negoci de lloguers inassumibles. A aquesta dinàmica s'afegeix la presència d'allotjaments turístics en plataformes com Airbnb.
Mentrestant, qui necessita una casa per viure ha de competir amb qui la veu com una oportunitat de negoci. Aquesta situació no es resoldrà demanant simplement que les institucions actuen amb més eficàcia. El problema no és que el mercat de l'habitatge funcione malament, sinó que funciona d'acord amb una lògica que posa el benefici privat per davant de les necessitats de la majoria. Per això, no n'hi ha prou amb esperar noves promeses o mesures puntuals: cal qüestionar l'especulació immobiliària i la propietat posada al servei del negoci.
En aquest context, la vaga general de l'11 de novembre és una oportunitat que no podem deixar passar. La lluita per l'habitatge no pot anar separada de la lluita als centres de treball: els salaris, els lloguers i el cost de la vida formen part d'una mateixa realitat. Per això, la vaga no ha de ser només un dia en què deixem de treballar i eixim al carrer. Ha de servir per a unir forces, conéixer-nos i continuar organitzant-nos per a defensar els nostres interessos, també després de l'11 de novembre.
Amb les eleccions del 29 de novembre a l'horitzó, no podem deixar que les nostres reivindicacions es queden en promeses electorals. Perquè la lluita no s'acaba l'endemà de la vaga. L'11 de novembre hem de fer un pas endavant: perquè l'habitatge siga un dret real, perquè viure no siga un privilegi i perquè la classe treballadora puga decidir sobre les seues pròpies condicions de vida.






