Anomalies de bronze

Dotze i mitja del migdia passades; una vegada més patint amb el transistor al costat. Quan pareixia que la paciència estava pròxima a acabar-se, aparegueren Javi Lara i David Torres amb dos detalls de qualitat, quasi a les acaballes del partit. Aquest triomf potser no ha sigut massa brillant, però segur que permetrà respirar i eliminar els símptomes d'ansietat, tant a l'entorn com al mateix club. És, al mateix temps, un colp d'autoritat vers un rival que serà directe quan arribe el moment; un equip amb recursos econòmics, que va ser campió de grup l'any passat i que mira a la resta com només ho fan els nous rics. Les dues victòries -en copa i en lliga- front l'Atlètic Balears (i la del Tenerife) confirmen que sí hi ha equip. Hem tardat en arrancar, però era previsible.

El retorn a la Segona B ha estat més traumàtic del que es podia esperar. En primer lloc, pels veïns que tenim. Sense cap intenció d'ofendre ningú, no és el mateix compartir un bloc de vivendes amb l'Huracán, El Prat, Binissalem o el Llagostera que amb l'Alacant, Castelló, Figueres o Terrassa. Sí, molts d'aquestos vells coneguts ja no existeixen o estan a punt de passar a millor vida. La composició del grup es conseqüència directa de la crisi dels històrics, però també del model insostenible en que ha esdevingut la categoria de bronze.

En segon lloc, la tornada a l'infern ha afegit una nova complicació: els camps de gespa artificial. Sóc dels que pensa que el futur del futbol passa per implementar aquest tipus de camp -és una excel·lent forma d'estalviar diners i d'ajudar a la sostenibilitat del planeta-, però estes bones intencions es converteixen en un seriós problema de planificació quan en la meitat dels estadis no es pot sentir la olor de la gespa acabada de tallar. Mai es posarà com a excusa, però en moltes rodes de premsa sempre s'accentua aquesta qüestió. Fins i tot l'Alcoyano ha d'entrenar sovint als camps del Francisco Laporta per aclimatar-se a aquest sòl. Potser la solució passa per canviar la gespa del Collao i fer-la artificial, però després de tants maldecaps, crec que no és una opció dessitjable ni per al club ni l'Ajuntament.

I si ja és difícil tornar més enllà del mur, on és impossible saber qui està viu o mort, resulta que tenim lliga de 21 equips. M'alegre de la reincorporació de l'Oriola -almenys, els escorpions sí són dels clàssics-, però el nyap que ha fet la federació amb tot aquest assumpte mereix una nova paraula al diccionari. Canvien el calendari, ens fan jugar més partits a mitjan setmana, particularment m'han tornat boig quan mire la classificació... I el que és evident: han convertit el grup III en una lliga de 40 partits. Només un parell més sí, però el desavantatge amb la resta de grups és flagrant.

Ara que tenim motius empírics per tindre -de nou- il·lusió, trobe que ara sí: Senyores, senyors, la Segona B, amb tots els canvis, records i trastorns, ja ha començat per al Deportivo.