Aquesta professió de merda

Tots els anys he d'explicar-los als meus alumnes què és això de la Societat de la Informació. Un nom, molt poc afortunat**, però que s'usa de forma convencional en la majoria de les titulacions de periodisme i comunicació audiovisual del país per a descriure una idea molt senzilla: els avanços tecnològics dels segles XIX i XX aplicats a les (tele)comunicacions són responsables en bona part i mesura de la configuració de la nostra societat actual, que diem de la informació**. Una societat, en definitiva, marcada per l'existència i poder d'uns mitjans de comunicació de masses (televisió, ràdio i premsa), el creixement i preponderància dels espais digitals de comunicació (Internet), el poder i influència d'unes indústries culturals associades (cinema, música, literatura, jocs...) i per la influència de la professió periodística en diferents nivells i intensitats.

La majoria dels periodistes treballen en un mitjà de comunicació que forma part d'un grup de comunicació (o estructura) més gran, amb una dimensió que pot anar de més local a mundial. I, salvant les diferències lògiques, tots els periodistes, en mitjans i grups, reprodueixen els mateixos "vicis" o "rutines de treball". I això és molt senzill d'entendre: el grup o estructura de comunicació té sempre uns interessos econòmics (perquè els diaris, la tele, el Facebook i l'últim llibre de Harry Potter només són negoci***) i en funció d'eixos interessos adopta una "línia editorial". Eixa línia impregna, obligatòriament, el treball dels periodistes, que no poden exercir lliurement el que la teoria de la professió periodística, el que se suposa que ensenyem a les factultats, diu que cal fer****.

El periodisme pot ser una gran professió. Però el periodisme és també una professió de merda. La més gran de les misèries del periodisme, dels mitjans de comunicació de masses, dels grups de comunicació, de les estructures de poder i de la impotència dels (bons) periodistes és que notícies de merda; com la de que mig planeta s'interesse per un lloro perdut en Nova York, ocupen hores de televisió, quilòmetres de paper i hores de ràdio i unes altres notícies, permeteu-me la immodèstia valorativa, INFINITAMENT més importants, com és que l'accident nuclear de Fukushima equival ja com a mínim al de Txernòbil, siguen poc més que una anècdota al peu dels diaris. I sí, de Fukushima es va informar fins a la sacietat, però només durant unes poques setmanes i només de detalls superficials sobre la repetició inacabable de les espectaculars imatges del tsunami i sense posar massa en qüestió la idea més important de totes: L'ENERGIA NUCLEAR NO ÉS SEGURA (d'açò ja vaig parlar en un altre moment ací).

Per favor, intenteu recordar-ho: quan d'ací a 10 anys es multipliquen per mil -perquè eixa és la proporció- els casos de càncer a la zona (i ves tu a saber on més), com a mínim, espere que ningú tinga els nassos de dir que l'energia nuclear és segura sense que li tallen els o... (el gènere el poseu vosaltres).

GERMÁN LLORCA
Equip d'ARA

** Totes les societats humanes poden ser considerades societats de la informació, ja que per a viure i sobreviure els individus de totes les societats humanes s'han vist obligats a gestionar una certa quantitat d'informació complexa: usant-la, conservant-la i transmetre-la a les generacions posteriors. L'únic que canvia en cada societat és la manera de gestionar-la (els usos) i les tècniques disponibles per a fer-ho (els registres).
*** Només en Espanya i només en la televisió el mercat publicitari mou vora 5.000 milions d'euros a l'any.
**** Cal distingir bé, com a mínim, dos classes ben definides de periodistes: els qui han de "tragar" amb el que hi ha perquè necessiten treballar per a (sobre)viure i que són la immensa majoria i que han d'obeir més voltes de les que voldrien ordres amb les que no estan d'acord i els qui estan assimilats per l'estructura del mitjà i que solen ser els que dominen el discurs sobre la professió i els que s'omplin la boca de grans paraules com "objectivitat", "professionalitat", "veracitat" i merdes paregudes. A mi m'agraden i em sent identificadíssim amb els primers.