Autoretrat d'un jove capitalista espanyol amb un parell de collons

[Abans que res, m'agradaria disculpar-me si a algú li sobta l'ús de "parell de collons", pel seu fons sexista. És la millor expressió catalano-valenciana que he trobat. Gràcies.] Sense paraules. Així ens vam quedar tots aquells que hem gaudit del manifest obert i potent d'un enorme, gegant Alberto San Juan -desenvolupat el divendres 30 de maig dins de la programació de la XXIV Mostra de Teatre d'Alcoi-. I no precisament perquè l'actor, defensor del partit Podemos, no incitara al debat, sinò perquè pagava la pena posar en acció el sentit de l'oïda a costa dels altres.

Per la periodista Marta Rosella

Quatre botelles d'aigua després de què començara aquesta espècie de monòleg, San Juan va haver d'excusar-se perquè la bufeta li ho demanava a crits. Bé, en realitat no va ser una justificació. Res al seu monòleg necessitava d'aquest suport racional-pessimista. I no solament pel fet de què l'obra siga tota i enterament seua i no haja de retre comptes amb ningú, sinò per la valentia i la decisió de parlar amb seguretat, modèstia i arguments, que és diferent! Alberto San Juan és un jove capitalista espanyol amb un par de collons, parlant ràpid i clar.

La Revolució dels Clavells, a l'Espai del Principal. Alberto San Juan apareix a l'escenari i el primer que fa és retre homenatge a la ballarina alcoiana Sol Picó, qui protagonitzarà, un dia després, la cloenda de la Mostra. -Retroalimentació entre diverses peces; fantàstic-. Tornant a l'autoretrat, l'actor es revolca pel terra; "lo" suficient per començar el seu discurs. Ens trobem amb un home exageradament atractiu i contundent, per dins i per fora -qui té boca s'equivoca...qui té ull, difícil- i que és capaç de guardar les formes, sense perdre ni un ápex de naturalitat, ni tampoc de humilitat escènica. San Juan sembla voler dirigir-se a un públic escèptic en aparença però romànticament agressiu -amb ganes, òstia-. Pau, tranquilitat, serenitat...i tots els seus homònims agafen lloc al Teatre Principal, que està, per cert, de gom a gom. L'himne i contrasenya de la Revolució dels Clavells s'escriu, com una bocanada d'aire fresc i per partida doble, dins del text que ens ha engolit. Bé, està clar que ha arribat l'amor.

'De clímax' amb Aznar (ou yeah). "He escoltat que Rouco i Martínez Camino podrien mantenir una relació homosexual". En una segona part, l'actor protagonista de pel·lícules i telenovel·les que no cal esmentar, deixant de banda la teoria històrica dels llibres, ens parla de l'amor. "Espanya i els Estats Units sempre han estat lligats per una relació amorosa: el clímax va arribar amb el discurs 'anglés' del president Aznar...". Alberto imita a José María. És molt bona, també, aquesta faceta seua. És inevitable: ell riu, i nosaltres, el públic, ens descollonem -no recorde l'ordre-. I continua: "L'enorme fertilitat arriba amb l'estret vincle que es crea entre Aznar i George Bush fill". I, clar, com en molts enamoriscaments, l'engany ha format part de la relació: "Per una qüestió de mala memòria ens vam quedar sense desfeixistizar".

Una decadència amb paracaigudes. Arribem al final. A tots ens fot. Per això dic que és una obra real. Ara, també mirem que ha pagat la pena, el viatge per les entranyes de San Juan. Amb aquest treball, la Mostra d'aquesta temporada ens recorda que el teatre actual també ha de ser seriós, coherent. "Què seria de l'aire d'un teatre sense preguntes?" El punt i final es basa en trets verbals apuntant als grans lladres dels nostres dies. Sense por ni ignorància, matrícula d'honor per a Alberto San Juan. Actuem?

Intentar no ésser...és difícil "essent"

Com crèixer sense prendre decisions?

"Tinc dret a açò", "Tinc dret a allò altre"...però en realitat, ni els veig, ergo ni els tinc.

(Cit. extretes de l'obra)