Baby, do you know what that’s worth? Quan la vilesa es sinònim de delícia

Si és que algú escolta encara a Massiel, mai, però mai, tornarà a fer-ho de la mateixa manera. Tampoc ho farà amb la cançò Heaven is a place on hearth, de Belinda Carlisle. I, a partir d’ací, el sentit paradoxal. Una vez, una casa, no és, precisament, el lloc més paradisíac on pot portar-te el GPS. No; no ho és. La proposta –de les millors d’aquesta edició, tot i que encara no ha acabat la Mostra- ha estat maquinada, perquè dir pensada seria quedar-se curts, per Wichita Co/La Rambleta. 

Encara que estem acostumades al fet que els valencians ens capgiren la vida cada mes de maig, en aquest ocasió ha estat incommensurable.Una neurosi col·lectiva s’intal·la entre les butaques del públic assistent quan apareixen les dos dones, amants, amigues, enemigues. La melancolia és por; ens envileix. I aquesta història ens torna bojos, esquizofrènics i exageradament humans en tota la nostra misèria, per si encara no n’érem, de conscients, de que en tenim. Cinisme barrejat amb literatura, jocs de paraules i també molt d’amor. Alteracions –unes quantes- al sentit comú, bucles i rises histriòniques. Les tres dones que la protagonitzen fan un paper brutal: un diàleg que res ha d’envejar a qualsevol tragicomèdia grega al pur estil contemporani. Baby, do you know what that’s worth? Què mereix la pena a la vida, quines són les coses importants? Ningú ho sap. De moment, veure aquesta obra. Qualsevol paraula dita de més en aquesta ressenya suposaria un menyspreu. Impressionants.