Benvolguts guionistes de Lost:

Encara estem a temps. Només caldria substituir els vint darrers minuts... entesos, deixe-m'ho en l'últim quart d'hora. Abans que entren a l'església. Potser, inclús, esperaríem fins l'enèsima resurrecció del pare de Jack (mira que vos ha donat joc aquell taüt!). No em direu que no heu fet coses més difícils. Tot té solució, i en Lost, àdhuc la mort.

Perquè de veritat estava quedant-vos un capítol preciós. Emocionant com el que més. Val que passaven els minuts i no es resolia cap misteri. Però jo crec que amb això ja hi comptava quasi tothom. Fins i tot, alguns desitjàvem que cap més es desvetllés, vistos els resultats, davant l'evidència que sou millors (i, afortunadament, més prolífics) creant-los que resolent-los (exemples en aquesta última temporada no falten, des del repel·lent mini-Jacob, fins al sensacional mètode Alpert per aprendre anglès, mil i una oportunitats per a entrenar la teua vergonya aliena!).

Però el final s'ha de canviar, això és innegociable. Com vos heu atrevit!... Er... Perdó...

Perquè un podria pensar que, en aquesta ocasió, se n'heu passat amb el joc brut. A vore, vau prometre respostes, vau començar la temporada definitiva, la de les respostes, creant el que tots vam creure una realitat paral·lela, una dimensió alternativa i simultània (quant equivocats estàvem!). I vau triar Hume, el gran Desmond Hume, el PUTO AMO INTERDIMENSIONAL, l'ESCOCÈS ATÒMIC, el WILLIAM WALLACE DE LA PLATJA, l'home que, igual que el seu il·lustre compatriota R. L. Stevenson, romania soterrat en una illa dels Mars del Sud, fins que un dia va treure la seua lleonina melena per l'escotilla, per a revolucionar, tot d'una i per sempre, el turisme espaciotemporal i, de passada, vàries generacions de cors bategants...

Per on anàvem... a sí, vau triar Desmond Hume, el personatge més estimat i, per tant, més digne de confiança, per a guiar-nos a través d'eixe món alternatiu, que tots suposàvem simultani a l'altre, és a dir, als crucials esdeveniments que succeïen a l'illa i íntimament connectat amb aquests.

El repte estava, doncs, en fer-nos creure que no es tractava de flashbacks o flashforwards, com en les anteriors temporades. I ho vau aconseguir, però fent trampa, perquè tots els petits flashbacks (els records de cada personatge, però els hem anomenat "flashbacks", per aconseguir un espessor únic i inigualable en aquest article), continguts en el gran flashforward (al final mitja temporada era un tros de flashforward), estaven referits a esdeveniments anteriors a l'explosió de la bomba, que va accionar Juliet d'una sabatada, donant-nos a entendre que l'esmentada explosió havia produït eixa dimensió paral·lela, dividint per dos les vivències dels protagonistes. Fins que Jack recorda el seu últim bes amb Kate, succeït molt després de l'explosió.

Tot el que ve a continuació (i per extensió, la meitat de la temporada que havia de donar totes les respostes), té més a veure amb un "especial Apocalipsi" de "Atalaya" que amb la resta de la sèrie.

Però què més ens dóna si tots aquells van al cel o a l'infern? Però quin sentit té tot açò? És que l'estiu passat heu tingut una revelació, una experiència mística o què? Crearà açò escola? Veurem ara també House, Ma