Bravo per Jordi Évole!

Han passat 33 anys des del colp d'estat perpetrat per les forces ràncies d'este país. Massa temps i massa poc alhora. Què sabem d'aquells fets? Efectivament, el que han volgut que creguérem. El valor de l'experiment de Jordi Évole radica en una cosa que els mitjans fan poques voltes: posar en evidència l'artificialitat dels seus relats i narracions.

Som sers narratològics. La realitat, la que entenem com a tal, es construeix a base de narracions i relats sobre ella, a base de "contar-la". Només entenem les coses perquè som capaços d'elaborar històries al voltant d'elles. Els mites, els contes, les llegendes i tota classe de relats han servit a la Humanitat al llarg de la seua història per entendre i entendre's.

No és una novetat dir que el paper de "narradors de la realitat" l'han acaparat els mitjans de comunicació de masses i les indústries culturals associades. Són els intermediaris entre nosaltres i el món, o al menys una part d'ell. Tant, que determinades realitats són segons ens les han contades els mitjans de comunicació.

I estem tan absolutament acostumats, que costa discernir entre el que és relat i la cosa relatada. No sé si el fals reportatge podria haver-se fet millor. Però és evident que el colp d'estat de 1981 continua generant interés (i molt). Potser perquè s'ha venut la idea d'una falsa transició. Potser perquè mai s'ha deixat de parlar d'ell. Potser perquè siga un tema morbós que continua plantejant moltes preguntes. El cas és que tot això té igual.

El fet que em pareix més important és que Jordi Évole i l'equip que va preparar el fals reportatge ha fet evident que les narracions mediàtiques són artificials. Ha fet visible el truc i artifici del relat televisiu i audiovisual. I, per damunt de totes les coses, ha mostrat l'arbitrarietat dels discursos periodístics i informatius.

I tot perquè per a que una relat siga creïble només cal que es donen unes certes circumstàncies molt específiques: un context familiar i conegut (la tele); un llenguatge familiar, conegut i que assumim d'una forma completament acrítica (el dels mitjans); i unes expectatives automàtiques en cadascun de nosaltres (esperem que no ens enganyen). I resulta que la veracitat té només a vore amb la forma i que la veritat és més difícil de destriar, perquè parla del fons de les coses.

Com deia, l'experiment de Jordi Évole mostra l'artificialitat dels relats mediàtics (de tots ells i no només els del 23F). I mostra també una cosa importantíssima: si el relat i narració mediàtiques són artificials, resultarà que poden usar-se per a mentir. Quantes voltes sentireu un periodista, un especialista en comunicació, o responsable d'un mitjà despullar el taló d'Aquil·les de la seua professió? Exacte: MAI.

Bravo per Jordi Évole!

Germán Llorca
Mirades d'ARA