Camí descendent

Definitivament, no és el mateix pujar que baixar, o remuntar que caure en picat. Algú podria dir que es tracta de la llei de la gravetat, o de trivialitats tòpiques, però no és només això. Recorde que, quan pujava a la Font Roja el dia de la romeria, el millor moment era, sens dubte, la pujada (Sí, no jo no sóc d'esmorçarots assentat en una pedra, estrany que és un) La baixada, al contrari, se'm feia pesada no només pel cansament, sinó també pel fet d'estar frenant els peus quasi a cada corba. Aquesta experiència em va ajudar per comprendre que el ritme és, a vegades, més important que les presses o les aturades.

Si recordeu el primer terç de la lliga, tots coincidíem en que la salvació costaria, però que afortunadament hi havien, almenys, cinc (o sis) equips pitjors que nosaltres. Quan vivíem amb un marge entre tres i sis punts per sobre el descens, la cursa per salvar la categoria semblava menys difícil, però el que molts temíem s'ha fet realitat: els de baix han reviscolat i ara per ara l'objectiu de la temporada dista molt de poder ser assolit.

Sense apartar-me un mil·límetre del meu compromís de no parlar de qüestions tècniques, és una evidència que l'Alcoyano ja no il·lusiona com al principi de la temporada. La proba està en que les derrotes han perdut els seus matisos i ara pesen de veritat. Més que derrotes són decepcions sense adjectius; ja no somriem -ni somriurem- si l'equip perd donant una bona imatge. Derrotes com les del Hèrcules al Rico Pérez (la de lliga i la de Copa, eixa que es convertí en victòria als despatxos), o la que patirem contra el Celta a casa no dolien massa perquè, amb tot, el Deportivo reafirmava la seua identitat d'equip húmil i treballador. Ara mateix, però, resultats previsibles com el del passat dissabte fan mal, sense eufemismes ni excuses.

És clar que la marxa de l'equip contribueix a generar dubtes e incerteses en els aficionats, i una vegada més pense que el gir copernicà que vaig fer la setmana passada és confirma: son els jugadors els que han de tirar de la gent. Posaré un exemple: l'Athlètic de Bilbao (l'equip meravella de Bielsa) va perdre 0-3 contra el València a San Mamés i va ser acomiadat amb una ovació.

Potser tot va ser com un mirall al desert, i les bones vibracions de la primera volta no existiren. És possible que les limitacions de l'equip més pobre de la categoria siguen ara massa evidents, però em negue a jugar la carta del pressupost, perquè si donem per bona eixa excusa, millor que ens haguérem quedat al nostre grup III de la Segona B. Qui els lleva ara la raó als fantasmes que anys enrere deien que no interessava muntar de categoria? I si, en definitiva, la categoria ens ve gran? Com podeu veure, la realitat pot colpejar als més optimistes.

La travessia per la Segona A ja no es sembla a una muntanya russa plena d'emocions (Com deia al primer article que vaig publicar ací); ara pareix més a una marató que no ha estat ben preparada. Almenys, per fortuna, ens hem adonat d'això al quilòmetre 29. Queden només tretze per arribar a la meta, i serà un camí incert i sinuós de pujada... o baixada. 

GUILLERMO J. PÉREZ