Canvi d'escenari

La setmana passada deia –amb la boca petita, això sí– que començava a enyorar la tranquil·litat de la Segona B. Just han passat set dies i totes les dèries i preocupacions aparentment s’han evaporat només per una victòria aconseguida en un dels pitjors partits que he vist al Collao des de que vaig tornar de Florència. Parle només de sensacions, però trobe que l’Alcoyano va oferir millor joc contra el Celta, Almeria o Valladolid; de l’últim partit es podria dir que sobre tot la primera part em va teletransportar al passat, a un partit qualsevol de la categoria de bronze, grup III, on pareix que el baló té por de tocar terra.

El cas és que no sóc gens sospitós de ser un sibarita del futbol. Vaig tardar anys en fer comprendre a la meua mare i la abuelita que no m’acomiadaren amb un “que guanye el millor” cada volta que enfilava cap al Collao. A vegades encara dubten, però la meua insistència ha fet que el desig es convertisca en un rotund “que guanye l’Alcoyano”, siga o no el millor. Per això mateix no puc evitar sorprendre’m de les meues queixes –també amb la boca petita, quasi tancada– sobre el joc de l’equip.

Tot i el que he escrit fins ara, el meu resultadisme crònic no està ni molt menys en dubte; a estes altures no vaig a posar-me exquisit i a demanar l’excel·lència en cada partit. Llavors, on està el problema? Supose que la meua naturalesa pessimista és la que condiciona aquest tipus de raonaments. Si em costa assaborir triomfs com el del dissabte, vol dir que estaria més còmode amb un Alcoyano prop de l’abisme? De cap de les maneres.      

L’encontre del dissabte s’ha d’entendre com una cruïlla, un punt d’inflexió per als jugadors i aficionats. Jo no sé els demés, però en el meu cas particular no podia imaginar-me, ni en el millor dels escenaris, estar sis punts per damunt del descens amb tot el que hem passat fins ara. Son dos partits de marge, però crec que ara és el moment clau de la temporada per decidir si volem resignar-nos a patir fins el final o, pel contrari, optar per créixer i intentar assolir una posició un poc més relaxada a la taula classificatòria.

Si podem donar el salt de qualitat necessari per fugir encara més de l’abisme, ara és el millor moment per a fer-ho, ja que el joc de l’equip ha entrat en una corba ascendent, si no fem cas del dia del Numància. On està escrit que modèstia i ambició siguen incompatibles?

GUILLERMO J. PÉREZ