Capitans

Partit estrany el del passat diumenge. Primer de tot pel rival, un conjunt -l'Oriola- que va començar la temporada en tercera divisió i que està patint de valent la tornada a una realitat d'on no hauria d'haver eixit mai. A més a més, mai es plat de gust sentir com es perden dos punts en els últims minuts, situació que ja em patit més sovint del que m'agradaria. Però el més estrany, sense cap dubte, va ser sentir el nom de Manuel Carrión i associar-lo, cada vegada de forma errònia, als colors blanc-i-blaus.

En un intent d'explicar la temporada passada en clau interna, el president Juan Serrano va deixar caure que els capitans no van saber gestionar el vestuari i ser un enllaç eficient amb la directiva. Aquesta és una de les raons oficioses que expliquen l'eixida de Fernando Martín, Diego Jiménez i, com no, Carrión. L'altra raó la podem trobar en els criteris esportius i el discurs que es va imposar sobre la necessitat de trencar amb el passat.

Com deia, que Carrión ja no defense la samarreta de l'Alcoyano es una qüestió interna de la que, almenys jo, que no sóc amic de xafarderies, no en sé ni la meitat. Això no representa cap obstacle per reconèixer el treball d'un dels millors jugadors que he vist a El Collao, per la seua eficàcia i, per què no dir-ho, la seua contundència. Encara recorde la indignació de Frank Rijkaard quan el lateral d'Ibi va ser expulsat contra el Barcelona, o el seu gol des de mig camp que va derrotar al totpoderós Alacant. Crec que el club no ha sigut massa just amb ell, però supose que no sempre es pot viure del passat o dels sentiments. Com ja he comentat en altres ocasions, l'experiència de la temporada passada fou tan traumàtica que era precís fer creu i ratlla i començar de zero. Espere, això sí, que quan passe un temps, Manuel Carrión reba l'homenatge que com futbolista i capità del Deportivo es mereix.

Precisament, el quart capità del any passat és ara el primer, el referent de l'equip dins i fora dels terrenys de joc. César Remón, l'heroi de l'ascens a Lugo, es troba ara per ara lesionat, i supose que no es casualitat que des de que va deixar de jugar, l'Alcoyano haja encadenat tres empats de forma consecutiva. Cert que els capitans són imprescindibles -els festers sabran que, sense ells, l'Entrà no pot arrancar-, i no cap mentida que alguns d'ells són ben difícils d'oblidar.