Carolina Miralles

Volia molt a Carolina, i tot i que mai ens ho vam dir a la cara, tots dos sabíem que la cosa era recíproca. Ens vam vore fa un temps i va ser l’última vegada. Estava amb les seues col·legues fent-se unes cerveses, amb aquell enorme somriure i aquella rialla tan característica. Li encantava això de fer-se unes birres i xarrar. Em va fer molta alegria vore-la. Em quede amb eixa imatge, amb eixe record; em quede amb eixe somriure sincer. Cert: ens volíem.

Carolina sempre ha estat per ací i per allà. Primer, fent-me les fotocòpies dels apunts de matemàtiques en una papereria quan jo encara era adolescent. Allà ja em dedicava aquell somriure. Després ens vam fer majors i ella va començar amb això de la producció audiovisual.

L’única alegria de hui, sens dubte, ha sigut veure la reacció de sincer respecte de la professió, demostrada hui per tot arreu. No sóc jo l’únic que pensava que era una grandíssima persona i una enorme professional de l'audiovisual. Ho diu tothom, arreu.

I després em va tocar la loteria de treballar amb ella i amb Xavi en aquell programa de L’Escenari, una de les coses més xules que he fet en la meua vida. Un programa de televisió sobre cultura, música i altres coses. Reconec que el meu moment preferit era quan paràvem la gravació i arribava el motorista de Pastamania. Aleshores, amb un ordre estricte, tallava les pizzes en trossos perfectes que devorava l’equip de gravació. Com tallava la pizza! Hipnotitzant...

Era metòdica, ordenada i comprensiva. De fet, massa comprensiva amb tots els que treballàvem per a ella. Tots eren com els seus fills i filles, una mica consentits.
Va acabar aquella experiència vital i laboral meravellosa, i després vam continuar sempre en contacte. Però, què més done jo en aquesta història? Carola ja no hi és, i sent un dolor molt cabró al cor. I no sé què fer, ni què dir, ni quin emoticó buscar per a expressar-ho. No m'ho puc creure...

Ens farem unes birres per tu, Carolina… és el que tu voldries.