Ceuta

Fins a pràcticament el segle XXI, l’Estat espanyol ha tingut un saldo migratori negatiu. Això significa que marxaven més persones de les que arribaven. El segle XIX i XX estan plens d’onades migratòries i exilis forçats cap a Amèrica i Europa. Per raons polítiques i econòmiques, molts dels nostres iaios i besàvies van haver de refer les seues vides lluny de casa.

Si remireu les vostres biografies familiars segur que trobareu parents a Argentina, Veneçuela, Cuba, Alemanya, Suïssa o França. Jo, fins i tot, a l’Algèria. De fet, l’anomenat miracle econòmic espanyol dels anys seixanta es va construir també sobre les esquenes dels emigrats i de les seues remeses.

Amb l’entrada a la Unió Europea i el creixement posterior, la situació es va revertir. Van arribar més treballadores i treballadors dels que se n’anaven, pal·liant d’aquesta manera l’envelliment de la població espanyola i el dèficit de mà d’obra. Tot i això, amb la darrera crisi, quan va esclatar la bombolla immobiliària, novament els joves van haver de fugir per buscar un futur que la nostra economia els negava. Però, a poc a poc, la situació ha anat virant fins que les persones migrants representen ja el 16 % de les afiliades a la Seguretat Social.

La migració és un fenomen tan vell com la mateixa humanitat. I les darreres dècades hem estat testimonis de grans moviments que, lluny de minvar, semblen accentuar-se. Les guerres, la fam i el canvi climàtic que el capitalisme alenta són algunes de les causes que espenten la gent a deixar-ho tot enrere per buscar un nou futur, igualment incert.

Per això, cal ser molt miserable per emprar la desesperació de tants com a eina política.

A Ceuta hem vist com una crisi humana es convertia immediatament en soroll mediàtic, en batalla partidista i en combustible per a la por. I aquesta estratègia és molt vella. Ho hem vist sovint al llarg de la història. També els nostres avantpassats van patir la xenofòbia i el racisme quan van haver de fugir. Es tracta de senyalar els de baix perquè no mirem cap a dalt.

Fa només uns anys existia cert consens per responsabilitzar els bancs, la casta, les elits i els polítics de les mancances de la nostra societat. Ara, per contra, si falten recursos a la sanitat i a l’educació, el preu de l’habitatge es dispara i els salaris són insuficients... la culpa la tenen uns desarrapats que es juguen la vida creuant una frontera.

No dubte de la bona voluntat de molts dels manifestants de l’altre dia. Però tampoc podem amagar que l’extrema dreta fa temps que remou el vesper de la intolerància i converteix la por en capital polític.

Molta cura amb l’ou de la serp!