Cròniques fiorentines: internet non funziona

Deia que la rutina ha de canviar-se, però sense exagerar. Per molt que ho intente, en dos mesos és impossible convertir-se en un italianet engominat i vestit d’Armani que està sempre alçant la veu i gesticulant a tot arreu. Moltes voltes pense que ara estic vivint en un món paral·lel, a soles, sense ningú, però amb molts lligams amb el meu món, el de tota la vida. Estan els pares, sempre preocupats de que menge  bé, encara que siga a l’una del migdia. I els amics, que supose que encara estaran preguntant-se què faig a Itàlia. Per tot açò Internet facilita molt les coses i és una meravella, ho sabeu de sobra. Bé, sempre que tingues una connexió normal.

A la casa on estic vivint –en realitat és un hostalet familiar– Internet funciona quan li dóna la gana. Això em va crear prous problemes la setmana passada, però cap com el del dissabte passat. Sí, volia veure el partit del Deportivo... d’Alcoi contra l’altre Deportivo, i que em perdone Lendoiro.

Com ja sabia com anava la cosa, no em vaig fer massa il·lusions i em vaig preparar per un doble patiment: per causa de la connexió i pel partit en sí. Per resumir-ho i no avorrir als lectors, Internet es tallava cada déu minuts o menys, els dos gols van coincidir amb la pèrdua de senyal i, clar, no els vaig poder gaudir en directe. Va ser tan desesperant que inclús una vegada, ja cap al final del partit, vaig tindre que entrar a l’habitació del fill de l’amo –on és el mòdem– i dir-li que Internet non funziona i que, per favor, fera alguna cosa. Van ser tants maldecaps que fins al dia següent no vaig ser del tot conscient del que havia fet l’Alcoyano. Per això el diumenge vaig passejar, feliç i orgullós, pel centre de Florència amb la camiseta i la bufanda del nostre Deportivo.

Només en queda per dir que la llegenda del talismà continua. Sí, el meu pare segueix sense conèixer la derrota quan munta al Collao. Si jo fóra directiu, ja estaria oferint-li al senyor Guillermo un abonament vitalici, perquè a este pas, com em quede un poc més ací, l’Alcoyano capaç és de muntar.

GUILLERMO J. PÉREZ