Cròniques fiorentines: La minoría sorollosa

Potser eixa comparació siga exagerar una mica, però el que em preocupa és que se estiga construint al voltant del Deportivo una imatge que l'identifique amb l'autocompassió, la resignació i el patetisme, és a dir, el mateix que fan els aficionats matalafers quan el seu equip no compleix una vegada més les expectatives o frega el ridícul. Està bé -i fins i tot és saludable- fer broma amb la mala sort que estem tenint últimament, però sense passar-se.

L'afició de l'Alcoyano és entesa i exigent, sempre ho he sentit dir, però al mateix temps és certament egoista i a vegades un poc freda i exagerada, sobre tot als últims temps. Tal volta tot açò siga una conseqüència del caràcter alcoià, això que es tan difícil d'entendre per a la gent de fora.

La meua situació personal m'impedeix anar al Collao, ja ho sabeu, però crec que part de la nostra afició presenta alguns dels símptomes que he descrit abans. Davall d'una aparença dibuixada amb bufandes i càntics d'alè, cada vegada identifique més gent apàtica al camp, que puja i se'n va cinc minuts abans. La passió, si existí alguna vegada, pareix que s'està anant.

Per explicar millor aquestes observacions tan rotundes posaré un exemple. El passat diumenge vaig anar, per fi, a veure un partit de la Fiorentina. Com no coincidia amb l'horari de l'Alcoyano, em vaig permetre l'aventura. Sempre s'ha dit que els tifosi son (massa) apassionats i creen una atmosfera ideal per viure un partit de futbol com toca. No sé si serà perquè estan en una depressió que ja dura massa anys, però els únics signes d'entusiasme que vaig trobar sigueren els xiulits i insults que es va emportar l'entrenador local, tot i guanyar el partit per 1-0, i una ovació al porter rival que va ser jugador de la Fiorentina. A banda d'això, els tifosi només es van arrancar amb càntics que la veritat és que no eren res del altre món.

Vaig veure massa crispació relacionada amb qüestions internes que no venen al cas, i no vaig poder evitar recordar-me'n del Collao, on una minoria -o potser més majoria del que ens pensem- fa mala cara en lloc d'animar, o menysprea contínuament als nostres jugadors amb la boca menuda. Segur que tots reconeixem un “veí de grada”, anònim o no, amb aquestes característiques.

No es tracta d'imposar un pensament únic on no es puga criticar al Deportivo, però no m'agradaria gens que un dia el Collao acabés convertint-se amb l'Artemio Franchi: un lloc on la il·lusió va ser derrotada  per la indiferència i la frustració.

GUILLERMO J. PÉREZ