Cròniques fiorentines: L'avorriment gris

Supose que quan torne a Alcoi molta gent es sorprendrà pels meus hàbits i em diran: "Xico!, i no has aprofitat per a fer turisme, o anar a altres ciutats?" Se que no és fàcil d'explicar, però preferisc veure com passa la vesprada d'un diumenge monòton, inclús si em trobe en una ciutat com Florència.

A banda de la meua mandra, que en alguns aspectes ja deu ser crònica, hi ha dos factors que ajuden a romandre en casa un diumenge qualsevol: el primer és la falta de llum, perquè amb l'horari d'hivern ací ja és completament de nit a les sis i no apeteix passejar per un barri que de tan tranquil que és, fa por. La segona raó té a veure, com no, amb l'Alcoyano, perquè això de jugar tots els dissabtes està bé sempre que no estigues aïllat en un país estranger. Si el dissabte ja el tinc ocupat amb la compra setmanal, turisme ocasional, neteja de l'habitació i el partit del Deportivo, ¿què em queda per al dia següent? Descansar? Descansar i avorrir-me?

Clar que no tot son desavantatges. Si el resultat del partit no és del tot positiu, tinc tot l'avorrit diumenge per digerir-lo, per llegir cròniques i veure el resum del partit a la web. Si jugaren els diumenges crec que els dilluns em costaria arrancar, tant si guanya com si empata o perd, i potser em faria perdre més temps del normal.

L'avorriment, tan necessari a voltes, esdevé al mateix temps com una ombra silenciosa quan t'adones del que et falta: amics, família, la deliciosa cuina alcoiana... Jo, que des del primer dia vaig defensar els partits de dissabte al Collao, ara em trobe en l'altre bàndol. Serà que el patiment es multiplica quan l'equip juga a casa, perquè pense que deuria estar allí, banyant-me si toca, compartint tertúlia amb els meus cosins i complint amb tot el ritual de supersticions que porte de sèrie.

Serà que enyore la terra, ara que ja he creuat l'equador de la meua estada a Florència, però hi ha diumenges que es passarien millor amb un partidet del Deportivo. Per sort, la setmana que ve podré escoltar, i probablement veure, el Guadalajara - Alcoyano a les 12 del migdia d'un diumenge. El problema serà, llavors, què fer el dissabte.

No m'agradaria acomiadar-me sense parlar de Nico Terol, un pilot gens mediàtic que va aconseguir que el meu diumenge fora una mica menys soporífic. La marca Alcoi, això que tant agrada dir als polítics, es va revaloritzar com mai. Ara només falta que l'altra ensenya esportiva de la ciutat comence a clavar gols -que ja toca- i, com no, a guanyar partits. Quan passe això ja tindrem la festa completa i el gris tirant a negre d'estes setmanes es transformarà, de nou, en lluent blanc-i-blau.

GUILLERMO J. PÉREZ