Cròniques fiorentines: les mandarines de l'Uruguai

A la llengua castellana tenim una paraula –morriña– que tal volta m’agrada massa. No sabria dir el perquè, però des de fa ja un temps, no pare de pensar en el passat, un temps pretèrit que no es que fóra millor; simplement era més fàcil. És una mena de morriña temporal.

Si fa deu anys l’Alcoyano hagués pujat a Segona A, ho estaria gaudint d’una forma molt més intensa. En primer lloc, no em trobaria a més de 1.500 kilòmetres de distància; estaria estudiant al col·legi Sant Roc, esperant a l’hora del pati per poder parlar del partit del Deportivo. Supose que tots el tindríem com a primer equip, cosa que en realitat mai va passar mentre estudiava.

Continuant amb aquesta realitat paral·lela, si l’època daurada –sí, daurada– que estem vivint ara m’haguera vingut de més jove, de segur que tindria més d’un autògraf dels jugadors. En realitat mai he sigut col·leccionista d’aquestes coses, però els adolescents donen més valor a un gest, una rúbrica illegible o una encaixada de mans seguida d’una foto.

Dic tot açò perquè l’altre dia, un dia abans d’anar-me’n, em vaig creuar pel carrer amb Anthony El Choco Lozano. Si no fos tan vergonyós –o tan major– m’haguera apropat per saludar-lo i donar-li ànims. No vull ni molt menys comparar-me amb ell, però dic jo que no deu ser fàcil viure fora de la teua ciutat, allunyat dels teus. Tampoc és que siga la fi del món, clar està. Ara, amb Internet, les distàncies són, al mateix temps, llargues i curtes.

Per això em vaig alegrar molt quan digueren per la ràdio que Choco havia marcat el gol d’una victòria momentània que va esdevenir en realitat en un camp –Cartagonova– que ja és part, per sempre, de la historia del club. Qui ens havia de dir, a uns xavals en una època on el Deportivo estava quasi morint-se en tercera, que uns anys després tindríem com a figura principal un jugador hondureny de 18 anys i cedit pel València. Quasi tan estrany com anar a un supermercat italià i comprar mandarines d’Uruguai.

GUILLERMO J. PÉREZ