Cròniques fiorentines: L'esperança inesperada

Després del partit, diuen, don Pedro va ser agredit per una part dels aficionats alcoianistes; el seu cotxe, pareix ser, es va endur la pitjor part. Tot allò va passar, però sempre quedarà eixe magnífic decorat barrejat amb realitat i exageracions, tan propi dels alcoians.   

Deixant de banda les curiositats, el partit contra el Guadalajara em va agradar, tot i encaixar un gol a baló parat –una altra volta!– als inicis del partit. Jo, que tracte de ser optimista moderat –almenys en este tema–, vaig estar a punt de claudicar i passar-me al bàndol dels realistes catastrofistes, és a dir, d’aquells que ho veuen tot negre i que sempre s’aprofiten de la realitat per intentar fer-te caure del núvol. Quan ja estava pensant en com deixar de patir (quasi) totes les jornades, arriba Guille Roldán i empata el partit, ¡en l’últim minut del primer temps! Va ser tan inesperat que els crits d’alegria aparegueren amb cert retard. Sincerament, crec que mai he estat tan a prop de perdre la fe (i la moral) amb este equip que, passe el que passe, ja és part de la meua vida.

Després, en la segona part, vaig pensar: firme l’empat! (Sí, a voltes sóc un poc massa resultadista), però al final les dos ocasions quasi consecutives d’Álvaro han confirmat el tots ja sabem: l’equip no juga mal, i ja portem alguns partits que ha merescut guanyar –Villarreal B, Sabadell y aquest, per exemple–. Els errors, també ho sabem, es paguen caríssims enguany, però tot i portar sis jornades sense guanyar, continuem un puntet per damunt del descens. Per fortuna, seguim caminant per la senda, encara que seguim tenim el barranc massa a prop.

Dels àrbitres, com diria Guardiola, no parle, però si ho fera diria que ja cansa tot aquest discurs victimista de les darreres jornades que m’arriba a la ciutat dels Medici setmana sí, setmana també. El perill de centrar-se massa en els arbitratges és que es deixen de banda les carències de l’equip. A més, què volieu? Què ens donaren un penal precisament al “Pedro Escartín”? Al destí moltes voltes li agrada jugar amb nosaltres, però això haguera sigut massa i tot.

GUILLERMO J. PÉREZ