Cròniques Fiorentines: l'Infidele

La falta de futbol en directe, en viu, també te molt a veure: ara mateix he descobert -perquè no en tenia ni idea- que fa un mes exacte que no vaig a un camp de futbol. Potser ha sigut aquesta sequera la culpable de tots els dubtes que vaig tindre el dissabte passat, des de que vaig saber que la Fiorentina jugava en casa a les sis, açò és, a la mateixa hora que l'Alcoyano.

Seria capaç de canviar al meu Deportivo per la Fiorentina, un equip de la Serie A, per dos hores? De totes maneres, sempre podria assabentar-me del resultat mitjançant els SMS que segur m'enviaria el meu pare. I, a més a més -deia una veueta dins de mi- seria una experiència curiosa: jo a l'Artemio Franchi mentre, al mateix temps, el meu equip juga al Collao. Fins i tot, i açò no deuria contar-ho, vaig pensar que tal volta es crearia una connexió còsmica entre els dos esdeveniments que, sense cap dubte, podria ajudar a que l'Alcoyano guanyara al Barça B.

Encara sense decidir-me entre anar a l'estadi o sentir al Deportivo per Internet, vaig resoldre que la millor opció seria apropar-me a l'Artemio Franchi -està a uns vint minuts de casa- i deixar que les emocions decidisquen per mi. Total, que vaig arribar-hi cap a les tres i mitja i ja n'hi havia prou ambient. Molts aficionats portaven la seua bufanda i gairebé tots anaven d'una u altra forma uniformats, una cosa que, per cert, encara no hem aconseguit al Collao.

Jo, que sóc molt sentimental, estigué a punt de comprar-me l'entrada quan vaig veure a un xiquet abrigat amb una bufanda viola i amb una cara d'il·lusió que feia goig. Però, just davant d'ell, vaig trobar-me de sobte amb la tribuna principal, que pareixia més la façana d'un ministeri gris del temps de la postguerra. Això no va ser tot: el perímetre de l'estadi estava tancat amb una reixa, i la sensació era que, en lloc d'entrar a un camp de futbol, anava a ingressar en un mòdul penitenciari.

Com les sensacions no sigueren bones, vaig fer mitja volta i al final em vaig engolir els quatre gols del millor filial del món amb prou patiment i amb la sensació de que vaig estar molt prop de caure en la temptació. Una volta que es va acabar el partit, ja no tenia cap dubte: preferisc patir que no ser infidel al Deportivo amb la primera squadra italiana que em faça l'ullet.

GUILLERMO J. PÉREZ