Cròniques fiorentines: Qüestió de perspectiva

Aquesta definició un poc rudimentària és incompleta, però per la meua defensa puc al·legar que jo no sóc historiador de l’art, sinó historiador sense adjectius (Ah, quantes voltes he tingut –i tindré– que aclarir aquest punt...) Precisament, crec que la meua formació acadèmica demana que parle d’un altre tipus de perspectiva: la històrica. Si dèiem que la perspectiva pictòrica consistia en obrir l’espai de creació, en el camp de la historia passa una cosa semblant: quan tothom evoca la perspectiva històrica, pensa instintivament en allunyar-se del present per tractar de entendre-lo mitjançant el passat. Com esta tribuna oberta no va ni d’història ni d’art, el millor serà que posem exemples relacionats amb el Deportivo Alcoyano. Si barregem les dos perspectives que he citat, trobarem l’obertura de mires i el recurs del passat esdevenen en dos factors claus per entendre la trajectòria de l’Alcoyano en esta temporada que està sent –sí, diguem-ho– històrica.

Em van sorprendre les declaracions que va fer el president Juan Serrano a Nou 2, just abans de començar el partit i que va reproduir una ràdio local, no recorde quina. Resumint, digué que no li agradava el rum-rum sobre la possible destitució de David Porras. Com ja sabeu, estic fora d’Alcoi, però no em pensava que aquesta corrent d’opinió fos tan important com per fer enfadar un president que, pel que sabem, és prou tranquil. Com dic, desconec el que diu l’entorn mediàtic alcoianista i no vull clavar la pota, almenys fins que torne a casa en una setmana. El que no m’agradaria és que es repetira l’esperpent que es va produir en l’última temporada de Fernando Pérez com a president, és a dir, la del partit contra el Cartagena.

Però tornem al rum-rum que incomoda a Serrano: de veritat que la temporada està sent tan desastrosa com per tirar per la borda el treball de l’entrenador que ens ha retornat al futbol professional? Pareix que hi ha gent que no es conforma amb jugar a ser entrenador; ara també volen ser presidents. Dit tot açò, crec que el futbol està patint una amnèsia preocupant; les anàlisis a llarg termini estan sent substituïdes per la precipitació i la necessitat –moltes voltes artificial– de resultats immediats.

Al futbol, com a la vida, tenim massa pressa i estem deixant de banda les reflexions sospesades. És com si el Deportivo, el cas que ens ocupa, fos una òpera frenètica, plena d’esdeveniments canviants. No seria millor, ara que gaudim de certa tranquil·litat (estem quatre punts –quatre!– sota del descens), recordar qui som i d’on venim? Perquè si no ho fem, quan arriben els moments complicats –que arribaran–, en lloc d’estar a una amb el nostre equip patirem una amnèsia severa, i això no hi haurà perspectiva que ho cure.

GUILLERMO J. PÉREZ