Cròniques fiorentines: Ti vorrei sempre con il sorriso

No son les olives, però, el que més em crida l’atenció. A la pedra del mur hi ha una pintada, un graffiti que dirien els nostres germans mediterranis, una frase inofensiva, per ser més exacte: “Ti vorrei sempre con il sorriso”, que es podria traduir aproximadament com “m’agradaria vore’t sempre amb un somriure”. Els italians, que son massa romàntics.

Fa mes i mig que sóc a Florència. En tot aquest temps, l’Alcoyano només havia guanyat un partit contra el Deportivo de la Corunya. Fixeu-vos si va ser tan gran la meua alegria que a l’endemà li ho vaig contar a l’amo de la casa, al signore Sandro. Crec que ho va entendre tot, però la veritat és que no va fer massa cas. El dissabte passat, després de uns quants dubtes i decepcions, ens vam retrobar (per fi) amb la victòria, potser la més important en el que portem de temporada, perquè gràcies a ella –i a la sort a l’últim minut, que ja ens tocava– ens hem allunyat un poc d’un barranc molt més perillós que el del Cint. A més a més, em vaig anar al llit amb un somriure, sense mal sabor de boca i amb vora deu quilos menys. Estic segur que, entre les meues preocupacions d’esta setmana, no estarà l’Alcoyano. Ja farem lloc a unes altres.

La victòria contra el Recreativo ha vingut en un moment clau de la temporada: després de 14 jornades, ja s’ha jugat un terç de la competició i, com els polítics després de les eleccions, podem fer un petit balanç.

Primer de tot, els números: portem 15 punts en 14 jornades; açò ens donaria 45 punts si fem la progressió a 42 partits. Encara que pense que la lliga dels de baix no serà tan exigent com altres anys, és important pujar una mica la mitjana de punts per no patir més del previst. Amb els gols a favor passa exactament el mateix, hem fet 15, un més que l’Hèrcules, el primer classificat. Això ens dóna una clau: si tenim (greus) problemes per marcar gols, una bona opció seria tractar de rendibilitzar-los, almenys fins que arribe el desitjat davanter centre al mercat d’hivern.

L’afició és un actiu del club al que consideren clau tant els jugadors com el cos tècnic o la directiva. En reflexions passades vaig manifestar els meus dubtes, sobre tot per l’apatia de certa part dels aficionats. Després d’escoltar a les ràdios com animà el públic –3.800 persones, que es diu prompte!–, crec que no tinc raons per dubtar: el Collao pot ser molt (massa) exigent, però sap perfectament quan se’l necessita.

Tampoc no puc deixar de banda a l’entrenador. David Porras, cada dia estic més convençut, és el nostre Vicente del Bosque particular. M’agrada la seua serenitat i com afronta els problemes, com la darrera expulsió de Paco Esteban. Sense fer molt soroll, va dir que parlaria amb ell, en comptes de fer-li la creu en públic. Tots esperem que Paco escolte David, perquè l’equip necessita la seua millor versió i no el Mr. Hyde que sovint apareix, encara que ara sembla que és més innocent que culpable.

I finalment, els jugadors: no conec la realitat del club per dins, però em sembla que el vestuari està més unit que mai, i ací està la clau del negoci, perquè si els treballadors estan contents, sempre amb el somriure a la cara, la resta de l’engranatge anirà rodat, tot i les dificultats.

GUILLERMO J.PÉREZ