Cròniques fiorentines: Tornem a casa

Em van presentar una parella d’andalusos que resultaren ser becaris d’investigació a l’Institut Europeu Universitari de Florència. Ella, de Sevilla; ell, de Còrdova. La conversa, insulsa, insubstancial i prou avorrida, va girar entorn al futbol. Sempre que passa això tracte de clavar pel mig alguna menció a l’Alcoyano, per veure si algú fa un comentari que em faça sentir orgullós del meu equip. Ara que ho pense, potser siga un símptoma que confirme que definitivament sóc més de poble que cosmopolita.

Al final vaig aconseguir –breument, això sí– monopolitzar la conversa amb el Deportivo, i li vaig dir al becari de Còrdova, només per fer-me el simpàtic, que l’últim dia de la meua estada a Florència l’Alcoyano jugaria contra el seu equip. Em va respondre, sense massa interès, que preferia anar partit a partit. Una resposta fàcil, tòpica, que la vaig recordar durant el partit del diumenge.
Derrotes com la de Còrdova no són gens fàcils d’explicar, i ací es pot amagar el cap i deixar-ho córrer... o suggerir unes quantes hipòtesis: que el Còrdova és massa equip; que paguem molt cars els errors; que la polèmica sobre el recorregut de la Cavalcada  ha desestabilitzat el planter... Sense llevar mèrits al “Cavalcada-gate”, crec les dos primeres hipòtesis es repetiran en (quasi) tots els partits, siga el que siga el resultat, per una qüestió de pressupost –de veritat tenim que tornar a recordar que som l’equip més “pobre” de la categoria?– i d’inexperiència.

Si les coses estan així en aquesta muntanya russa que és la Segona A, on les decepcions i les alegries es barregen frenèticament a la velocitat de la llum, què podem fer? Primer de tot, com em va aconsellar el meu millor amic sobre la nostra vida laboral, no fer plans a llarg termini. Dit d’una altra forma: anar dia a dia, partit a partit, perquè en una lliga tan competida costa molt agafar una bona ratxa i no soltar-la. En segon lloc, tractar de fer del Collao un fortí, un camp inexpugnable que dirien els periodistes esportius, tot i els punts que ja em perdut ací.

En definitiva, hem d’aferrar-nos a ambdós tòpics i demostrar que això de la moral no s’ha convertit només en una marca registrada. El proper dissabte tots tenim l’ocasió de demostrar-ho al Collao. A casa. Per fi. 

GUILLERMO J. PÉREZ