De 19 a 21

Homes amb les barbes sense rasurar i dones amb burka a l'Afganistan i Paquistan. Dónes amb vel a l'Iran. Homes amb les cames cobertes i dónes dues passes pel darrere d'ells a la península aràbiga... i mentrestant, tal dia com ahir diumenge 25 se celebra a l'Europa occidental el Dia de l'Orgull LGTB.

Tenim tendència a pensar que al món musulmà els drets socials resten al segle XIX, o abans, mentre que nosaltres ja fa temps que vam entrar al XXI però en això, com en tantes altres coses que se'ns intenta inocular a través dels mitjans, també estem equivocats.

És cert que una manifestació com ara el desfile de l'Orgull, es pot celebrar al nostre País, però la veritat és que només «es tolera». Hi ha gent, massa gent, que resta ancorada en un passat que, encara que veiem molt llunyà, queda encara massa prop de nosaltres, tan a prop que en qualsevol moment ens pot sobrepassar de nou. I hi ha molta gent, massa gent, que veu aquesta situació normal.

Existeixen encara reductes on aquesta gent de mentalitat decimonònica continua comportant-se com en temps pretèrits intentant així, potser, retornar a eixos temps que els semblen tan feliços. S'ajunten en clubs «privats» amb normes decimonòniques que volen amagar el seu classisme i el seu masclisme misogin, tan rebutjats en una societat avançada i democràtica. Un classisme poc democràtic que intenten porgar amb malenteses obres de caritat.

Però el més curiós d'eixos reductes és la hipocresia que els porta a comportar-se com en temps pretèrits però a ser molt actuals a l'hora de demanar subvencions públiques o exigir els beneficis fiscals i econòmics que els pot aportar aquesta societat moderna i democràtica.

Mentre ahir diumenge 25 se celebrava en una Espanya del segle XXI el dia de l'orgull LGTB, al «Círculo Industrial» d'Alcoi hi havia una audició dels alumnes de música de l'Harmònica Alcoiana a benefici de la «Asociación para la Integración del Niño» (AIN), amb una aportació individual de 5€. Però als hòmens que no portaven pantalons llargs se'ls va impedir l'entrada, per una qüestió protocol·lària del segle XIX, privant-los així tant de veure als seus fills i filles com d'aportar a AIN una donació que sense dubte mereixen i necessiten. Potser els membres de l'Harmònica estiguen decebuts, potser els pares dels músics estiguen molestos, potser els pares dels xiquets d'AIN estiguen sorpresos... però el que realment sí sorprén són aquestes actituds predemocràtiques que perjudiquen greument al poble on aquests Clubs classistes s'ubiquen.

Cesk Xagal