De les samarretes a una Oltra política

Per si no escoltem, veiem i, quasi toquem i olorem, prou corrupció als mitjans de comunicació, diputades com Mònica Oltra omplen auditoris de gom a gom per a recordar-nos que allò que ens colpeja cada dia, està passant de veritat. Que ho diga una pantalla, al més pur estil de la roda de premsa de Rajoy, és una cosa, però que una política com ella, tan propera al poble que resulta difícil imaginar-la a un partit polític, faja un repàs per la corrupció i la falta de sentit comú que hi ha a la nostra política, és tot un goig. Un goig però a la vegada és també una bufetada a la ciutadania. Un crit que s'empenya en dir-nos que si "els de dalt" ho fan malament és perquè "els de baix" ho permetem.

Confesse que a pesar de considerar-me una espècie de "grupi" d'aquesta Mònica Oltra, a la xerrada del Teular de Cocentaina em vaig proposar anar disfressada d'advocat del dimoni, buscant fissures en el seu discurs i recelant el seu llenguatge no-verbal. Vaig témer que aquells cartells de Compromís m'abduïren i que allò es convertira en un míting, però només sentir un poc de "visca el confeti", altre de "ací no dimiteix ningú" i una goteta de "per què van a voler acabar amb una crisi que els està fent d'or?" vaig recordar per què havia anat: per torturar-me una vegada més escoltant la misèria en la que ens han ficat. Com si ens agradara el sadomasoquisme, ho escoltem una vegada i una altra, potser intentant conscienciar-nos i tornar-nos a recordar que per ací no, que no anem bé i que alguna cosa haurem de fer. "Tu què vas a fer per a que no guanyen els mateixos de sempre?", preguntà Mònica a un dels assistents, que ben bé podia ser un representat de la majoria desanimada que no veu eixida davant de les contínues victòries electorals de la dreta i l'absència d'arguments per al vot d'aquesta.

Oltra no va demanar el vot. Amb un realisme un tant il·lusionista però sense pecar d'il·lusa i amb la motxilla de l'experiència a l'esquena, la diputada de les samarretes reivindicatives, una espècie de princesa del poble que no fa discurs partidista sinó polític, va anar fent esment de tot allò que caracteritza als valencians des que "València está en el mapa" i des que paguem, sí o sí, els 5 milions d'euros de deute del València CF. Tot i que no estem acostumats a veure polítics parlant de la possibilitat de realitzar referèndums per a qüestions importants com aquesta, Mònica va reivindicar la celebració d'aquestes consultes ciutadanes. Així, sense fer ús de cap anotació i demostrant el seu contacte directe amb la realitat, va fer crítica del "saqueig calculat" que estem vivint, de que el problema és la desocupació i no el dèficit i va nomenar la corrupció com una "malaltia democràtica".

"Hamilton no et dóna la felicitat que et dóna un xiquet quan fa el seu primer pas" i és per això que Mònica Oltra creu en la política d'allò essencial, aquella que facilita la vida a les persones, la de les coses xicotetes, no la que construeix l'hospital més gran del món, ni el safari amb més animals de la Terra. A ella no li interessa que València estiga en el mapa, perquè no hi ha mapa sense treball, sense justícia, sense educació, sense sanitat i tantes altres necessitats bàsiques.

Paraules clares i transparents d'una Mònica Oltra que ensopega amb els búnquers en què s'han convertit les institucions. Una Oltra que es mostra positiva davant la creixent rebel·lia que els ciutadans van demostrant, perquè a pesar de que van llençar la culpa sobre nosaltres fent-nos creure que havíem abusat dels diners, ara som capaços de veure que en compte d'ajustar-nos el cinturó, ens l'hem de llevar sense por. Una Oltra política que ens recordà que "el poder el tenim nosaltres però se'ns ha oblidat".

Núria Agulló, periodista