De vegades cal una abraçada

Els cal, de vegades --i ja que recolzament de la societat en tenen poc--, el reconeixement i l'ànim que dona saber que el què fan té un sentit i dona algun fruit.

Fa uns pocs dies em van recomanar que veguera el documental que va emetre TV3 titulat "Una llengua que camina". Com que al meu País el Partit Popular m'ha censurat el gaudi d'aquesta cadena de televisió en benefici d'abominacions com PopularTV, Canal9, Teletienda i altres bunyols, vaig buscar el mencionat documental a la xarxa.

Aquest documental, com podreu comprovar, és un autèntic colp d'aire fresc per totes aquelles persones que estimen la seua llengua, la seua terra, les seues gents. És una espenta d'ànim a tots i totes els que lluiten dia a dia en contra de la uniformització castellana que s'intenta imposar des de fora del País i que recolzen gran part dels partits estatalistes. És, en definitiva, un reconeixement a tota la gent que durant els darrers 25 anys han lluitat per tal de defensar la nostra llengua mitjançant el seu manteniment i creixement dins del sistema educatiu. I ho estan aconseguint. Felicitats a tots i gaudiu de les imatges.

PD.- Hui, dimarts 24 de febrer de 2012, fa 35 anys que es va produir la matança d'Atocha en la que un grup de pistolers ultradretans assassinaren cinc sindicalistes i en feriren greument quatre més.

Hui, dimarts 24 de febrer de 2012, han començat les exhumacions dels cadàvers de les "17 roses de Guillena", 17 dones --algunes fins i tot embarassades-- assassinades per la ultradreta franquista pel simple fet de ser familiars de milicians republicans.

Hui, dimarts 24 de febrer de 2012, ha començat el judici a un jutge per haver intentat investigar els crims franquistes, denunciat per un grup ultradretà. I és que la Transició encara no ha acabat. Només ho farà en el moment en que tragam tota la brossa de les nostres cases i la llancem, definitivament, al contenidor.

MUNTANER
http://lacronicademuntaner.blogspot.com