Demanar control migratori no és racisme, és trellat

Durant massa temps, l’esquerra ha comés un error estratègic: regalar el debat migratori a la dreta. Com si parlar de control, fronteres, integració o capacitat de l’Estat fora automàticament reaccionari. No ho és. Al contrari: una política migratòria seriosa, ordenada i exigent pot ser profundament progressista si es construeix des dels drets humans, la justícia social i la defensa de l’Estat del benestar.

El control migratori no significa tancar la porta. Significa saber qui entra, per quina via, amb quins drets, amb quines obligacions i amb quina capacitat real d’integració. Significa combatre les màfies, evitar l’explotació laboral, protegir els serveis públics i garantir que la convivència no depenga de la improvisació. La pregunta no hauria de ser si immigració sí o immigració no. Necessitem immigració. La pregunta és quin tipus d’immigració, amb quina planificació i sota quines condicions.

En aquest punt, el model danés front l´espanyol ofereix una lliçó incòmoda però útil. Dinamarca, governada durant anys per una socialdemocràcia forta, ha defensat una política migratòria molt més estricta sense abandonar la seua aposta per salaris alts, serveis públics potents i protecció social. La seua idea central és clara: l’Estat del benestar es sosté sobre un pacte de confiança. Si la ciutadania percep que les regles no es compleixen, que l’arribada de població supera la capacitat d’integració o que alguns barris queden abandonats a la precarietat, eixa confiança es trenca. I quan es trenca, qui guanya no és l’esquerra: guanya l’extrema dreta.

El regne d´Espanya, en canvi, ha tendit a moure’s entre dos extrems: una retòrica molt humanitària per dalt i una realitat molt desordenada per baix. D’una banda, es defensa amb raó que les persones migrants aporten treball, cotitzacions, cures i dinamisme econòmic. D’altra banda, es tolera durant anys que moltes d’elles visquen en l’economia submergida, amb papers impossibles, tràmits eterns, lloguers abusius i ocupacions en què se les necessita però no sempre se les protegeix. Això no és progressisme. Això és una forma còmoda d’hipocresia.

Regularitzar les persones que ja viuen, treballen i formen part de les nostres comunitats pot ser just i necessari. Però una política migratòria no pot consistir a acumular irregularitat durant anys per a després resoldre-la amb processos extraordinaris. Això genera inseguretat jurídica, alimenta el mercat negre i transmet la sensació que el sistema va sempre per darrere de la realitat. Un país seriós necessita vies legals, àgils i transparents abans que la irregularitat es convertisca en la norma.

Ací és on s´hauria d’aprendre de Dinamarca, encara que sense copiar-la de manera acrítica Som  un país mediterrani, amb frontera sud europea, amb una economia molt dependent de sectors com l’agricultura, les cures, l’hostaleria, la construcció i els serveis. La nostra realitat no és la danesa. Però sí que podem adoptar una idea essencial: la solidaritat necessita ordre.

Si necessitem treballadors en determinats sectors, s´ha de dir clarament i obrir canals regulats, amb contractes, drets laborals, homologació de titulacions i seguiment públic.

El que no pot fer és necessitar mà d’obra estrangera i, al mateix temps, espentar aquestes persones cap a la irregularitat administrativa.

Fermesa contra l’explotació. Una política migratòria progressista ha de ser duríssima amb qui es beneficia de la irregularitat: empresaris que paguen per davall del conveni, xarxes de tracta, falsos intermediaris, propietaris que lloguen habitacions indignes i màfies que converteixen la desesperació en negoci. L’immigrant irregular no és l’enemic; l’enemic és el sistema que l’utilitza com a treballador barat i ciutadà invisible.

Retorn efectiu quan no existisca dret a romandre, sempre amb garanties. Això també forma part de l’Estat de dret. Si una sol·licitud s’estudia amb justícia, si hi ha assistència legal, si es respecten els convenis internacionals i si no existeix risc per a la vida o la integritat de la persona, la resolució s’ha de complir. Un sistema que no executa les seues pròpies decisions perd credibilitat, i eixa pèrdua de credibilitat acaba perjudicant també aquelles persones que sí que tenen dret a quedar-se.

Combat frontal contra el racisme. Control migratori no pot significar sospita permanent sobre qui té un altre accent, un altre color de pell o una altra religió. L’esquerra ha de diferenciar amb claredat entre controlar els fluxos migratoris i criminalitzar persones. El primer és política pública. El segon és xenofòbia.

El vertader debat progressista no és entre fronteres obertes o fronteres tancades. És entre un model ordenat, just i sostenible, i un model caòtic on guanyen les màfies, els ocupadors abusius i els discursos d’odi. Dinamarca ha entés que l’Estat social necessita regles clares per a mantindre el suport de les classes treballadores.  

Defensar el control migratori des de l’esquerra no és renunciar a la solidaritat. És protegir-la. Perquè no hi ha drets sense institucions fortes, no hi ha convivència sense normes comunes i no hi ha Estat del benestar si la ciutadania sent que el sistema no governa els canvis que afecten la seua vida quotidiana.

Es pot i s´ha de ser un país obert. Però un país obert no ha de ser necessàriament un país desbordat. L’alternativa progressista no és mirar cap a un altre costat, sinó construir una política migratòria que combine humanitat, legalitat, integració i responsabilitat. Eixe és el debat que l’esquerra hauria de liderar si vol tenir cap opció davant la por.